“Gra­nell ens repre­senta”, m’escri­via per What­sApp l’amic geògraf i comu­nicòleg Jordi de San Euge­nio, habi­tual a Mon­ti­livi. Era el 28-A, després del par­tit con­tra el Sevi­lla i m’hi adjun­tava una foto del capità age­no­llat a la gespa, amb els braços alçats. Àlex Gra­nell repre­senta el Girona FC, és pos­si­ble­ment un heroi a entro­nit­zar al capçal del llit dels infants. Al del David, el fill del Jordi, que dorm amb una ban­dera blanc-i-ver­me­lla a l’habi­tació i va sal­tar a la gespa per fer-se la foto, emo­ci­o­nat, el dia del des­as­tre con­tra el Vila-real.

Amb en Jordi, bon expert en mar­ques de ter­ri­tori des que va lle­gir la seva tesi doc­to­ral diri­gida magis­tral­ment per un altre gironí, Joan Nogué (UdG), hem deba­tut llar­ga­ment del que suposa que l’equip es man­tin­gui a pri­mera. El Girona és avui el millor ambai­xa­dor de la seva ciu­tat. La pos­si­bi­li­tat que una ciu­tat amb tant atrac­tiu turístic pugui tenir un equip a l’elit és un luxe: l’any 2017, Espa­nya va rebre 2,2 mili­ons de turis­tes que van anar a veure un espec­ta­cle espor­tiu (un incre­ment d’1,5% anual) i la des­pesa per per­sona va ser de 1.303 euros; a la vegada, els esta­dis s’han con­ver­tit en un espai de culte per a molts afi­ci­o­nats al fut­bol, que aca­ben deter­mi­nant una des­ti­nació en funció de si poden visi­tar o no un tem­ple fut­bolístic.

El Girona s’ha de man­te­nir perquè tota una eco­no­mia de la Cata­lu­nya inte­rior se’n bene­fi­cia. No només en l’aspecte turístic, que és la supra­es­truc­tura de l’eco­no­mia de la ciu­tat i el ter­ri­tori, sinó en el glo­bal del sec­tor ser­veis. Per exem­ple: quan­tes empre­ses s’estan bene­fi­ci­ant de la pro­fes­si­o­na­lit­zació de les estruc­tu­res de l’enti­tat, des que el City Foot­ball Group ha vol­gut fer del Girona el seu filial? Quan­tes uni­ver­si­tats hi han enfor­tit rela­ci­ons, per fer del Girona una porta de sor­tida per als nos­tres gra­du­ats i els nos­tres pro­jec­tes de trans­ferència?

El Girona no pot per­dre la cate­go­ria perquè, per sort o per desgràcia, ha abraçat el model indus­trial del fut­bol con­tem­po­rani. Ho vaig escriure per a la lliçó inau­gu­ral que vaig fer a la uni­ver­si­tat: amb l’arri­bada del City Foot­ball Group, el club repre­senta “la uni­ver­sa­lit­zació de la par­ti­cu­la­ri­tat i la par­ti­cu­la­rit­zació d’allò uni­ver­sal”, citant el sociòleg Roland Robert­son. I, en aquest procés de mer­can­ti­lit­zació, els clubs estan sub­jec­tes a deci­si­ons estric­ta­ment de tipus econòmic, d’inversió i desin­versió: el Girona és l’últim graó, abans d’arri­bar a l’Eti­had, d’una màquina for­di­ana de pro­ducció de fut­bo­lis­tes que ha fet del cruyf­fisme la seva raó de ser. Agradi o no, perquè la caixa soni l’equip s’ha de man­te­nir a pri­mera divisió.

L’equip no pot per­dre la cate­go­ria perquè el fut­bol català per­dria un actiu de posi­ci­o­na­ment molt impor­tant. El fut­bol pro­fes­si­o­nal a Cata­lu­nya neces­si­tava des­lo­ca­lit­zar-se de la metròpoli. Neces­si­tava que no només el Barça i l’Espa­nyol tin­gues­sin el mono­poli de l’ima­gi­nari col·lec­tiu. Ho va pro­var el Lleida, ho va pro­var el Nàstic, però qui més ha pogut com­pe­tir amb els dos grans ha estat aquest Girona. Per la cos­mo­visió fut­bolística de molts infants, que la pri­mera divisió no només esti­gui a Bar­ce­lona és molt impor­tant. Girona, des de la humi­li­tat, ha demos­trat que pot arri­bar a l’èxit. I, aquí sí, Gra­nell repre­senta tota una ciu­tat, tota una cul­tura fut­bolística que neix dels camps de sorra.