És diu­menge, el Valla­do­lid ha gua­nyat i nosal­tres hem per­dut a Getafe. Escric aquesta columna amb el sòrdid regust que em dei­xen el joc i l’acti­tud de l’equip. Quan hem sabut que Stu­ani no juga­ria, hem començat a per­dre. A hores d’ara no es pot sig­nar cap empat.

És diu­menge, el Valla­do­lid ha gua­nyat i nosal­tres hem per­dut a Getafe. Com és pos­si­ble que a mit­jan març, després de gua­nyar a Leganés, estiguéssim tan lluny del des­cens i avui esti­guem al pou? Aquell dia teníem els matei­xos juga­dors i tècnics, no? No tinc res­posta.

És diu­menge, el Valla­do­lid ha gua­nyat i nosal­tres hem per­dut a Getafe. Els par­tits que plan­teja Euse­bio sem­blen una novel·la de Ray­mond Que­neau, una repre­sen­tació d’allò que passa quan no passa res. Som un equip sense ànima i sense patró. Els can­vis de noms, de sis­te­mes i les absències de juga­dors dels dar­rers mesos són inex­pli­ca­bles.

És dijous, el Valla­do­lid va gua­nyar i nosal­tres vam per­dre a Getafe. A pesar dels cons­tants errors, alts i bai­xos, encara depe­nem de nosal­tres, però només ens sal­va­rem si en fem sis de sis. Difícil? Molt. Impos­si­ble? No. Ens queda una fusta a la qual aga­far-nos com un nàufrag. Encara que sem­bli impos­si­ble, depe­nem de nosal­tres.