Dimecres va entrar en vigor el nou llindar implantat per la Federació Internacional d’Atletisme (IAAF) i validats pel Tribunal d’Arbitratge Esportiu (TAS) per a les atletes hiperandrogèniques, és a dir, les que tenen un cos que genera més testosterona del que és comú en les dones. L’escandalosa superioritat de la sud-africana Caster Semenya en els 800 m ha suscitat un debat que, tot i els anys que han passat i la resolució adoptada, el mateix TAS admet que no està tancat i que la normativa que s’aplicarà s’ha de considerar viva.

Semenya no és l’única afectada, però si la més mediàtica. Els seus trets morfològics i massa muscular van generar mil comentaris de bar amb nul·la ciència incorporada quan als 18 anys va guanyar els 800 m del mundial de Berlín. Però també van motivar la presa de consciència que aquesta anomalia mereixia, com a mínim, un estudi. Quan als jocs de Rio (2016) el podi dels 800 m el van ocupar tres atletes amb nivells d’andrògens disparats –la mateixa Semenya, la burundesa Francine Niyonsaba i la kenyana Margaret Wambui–, la IAAF va haver d’abordar amb maneres del segle XXI el vell problema de com tractar la presència d’atletes amb característiques intersexuals. Ja no servien les inspeccions oculars de mitjan segle passat ni el test cromosòmic que havia fet notar més combinacions que les clàssiques XY (home) o XX (dona).

L’autoritat esportiva ha determinat que les atletes hiperandrogèniques, si no baixen els seus nivells de testosterona, hauran de competir amb els homes o canviar de distància (la norma afecta les distàncies entre els 400 m i la milla). El TAS admet que és una discriminació cap a les afectades (cert, no han fet res per segregar més testosterona), però que és primordial protegir la resta de les atletes (també cert). Però ara i aquí afloren preguntes amb resposta molt poc convincent, o sense resposta. El TAS argumenta que els anticonceptius orals serien suficients per situar-se en els límits permesos, però seria admissible l’administració de cortisona –que donaria positiu en un control de dopatge– si l’origen de l’excés de testosterona fos la glàndula suprarenal? On queden els drets de Semenya quan s’admet que un tractament de llarga durada pot tenir efectes en la seva salut, quan és la salut dels esportistes una de les raons bàsiques per perseguir el dopatge? Protegir un suposat interès general faculta a vulnerar drets individuals? Insistint-hi: és raó suficient per enviar Semenya a competir amb homes quan no n’és, tot i que presenti alguna condició intersexual? On queda la protecció de la intimitat de les atletes afectades? És equànime no haver-se plantejat mai si la superioritat de Usain Bolt o Michael Phelps tenia un origen genètic i, en canvi, furgar en les dones sospitoses? És a dir, hauríem de normalitzar la presència d’homes genèticament superiors i tallar les ales a les dones genèticament superiors? Admesa pel TAS la dificultat per trobar “evidències que justifiquin l’avantatge competitiu” d’aquestes atletes, és justificable una mesura “discriminatòria” per molt que aquesta discriminació la considerin “necessària, raonable i proporcionada”?

No és fàcil donar respostes unívoques. La ciència resol qüestions empíriques, però a vegades genera dilemes ètics.