Aquest és el meu trentè article. Durant nou mesos he intentat donar el meu parer sobre el que passava en el club. Escriure del que envolta el Girona FC durant una temporada d’alts i baixos i caiguda final ha estat difícil. Per això, i sense que sembli una justificació, reivindico el dret a canviar d’opinió. Els contextos varien, els moments es foragiten i un és fal·lible.

Des d’aquest raconet del diari he intentat parlar amb una honesta subjectivitat, escriure el que pensava a cada moment i intentar donar una idea calmada i reflexiva del pas de les jornades. La intenció ha estat allunyar-me dels impulsos febrils de la passió del moment immediat. Ho he fet sense pretendre quedar bé amb ningú i parlant sempre des de la perspectiva, possiblement equivocada, d’un soci corrent, el que s’asseu cada 15 dies a la fila 11, seient 78, de preferent.

Ara la temporada ha acabat i toca deixar d’escriure fins que arranquem de nou. Tal com diu Richard Ford en la seva meravellosa novel·la El periodista esportiu, espero haver-los “parlat amb veu planera i sincera, no haver-me pres gaire seriosament a mi mateix i després haver agafat distància, perquè una cosa és escriure sobre esports i una altra molt diferent és viure la vida”.