El record d’Anfield a la retina. Un porter que sap que el seu futur és lluny del Camp Nou i, segurament, juga el seu darrer partit amb la samarreta blaugrana. El davanter punta per excel·lència, Luis Suárez, que en lloc de prendre’s la final de Sevilla com la darrera opció d’acabar la temporada dignament, semblava excloure’s per prioritzar els partits d’estiu amb la selecció. Coutinho navegant sense alegria. Messi, un solista que no té cap partitura per tocar. Els mitjans de comunicació que, durant la setmana prèvia a la final, pensen més en els nous companys de l’argentí al vestidor que no pas en el pròxim partit. Què podia fallar al Benito Villamarín?

La derrota en la final de copa va ser l’epíleg d’una temporada que passarà als llibres d’història per un sol partit: la tornada a Liverpool. La continuació del drama de Roma, la comèdia plautiana del futbol. El futbol acaba sent “una gestió permanent de l’excepcionalitat”, m’assegurava el professor Joan Massons, bon coneixedor de les finances dels clubs. Qui no sap afrontar-la queda superat pels esdeveniments, l’entorn o la pressió de la graderia. Mai m’ha agradat la manera com Ernesto Valverde entén aquest esport, malgrat el vot de confiança que tots vam fer-li després del seu primer doblet. Però, sobretot no m’agrada la seva passivitat a l’hora d’afrontar els moments de màxima tensió. Passivitat (o això sembla) perquè no tinc gens clar com pot motivar els seus jugadors, precisament ell que troba en el conservadorisme una de les essències de la seva proposta. Com motivar jugadors que han estat educats per mirar porteria sempre, si la teva ordre és cedir la iniciativa al rival?

Avui, aquest Barça necessita un revulsiu. Les organitzacions, en el management contemporani, requereixen “tensió positiva”, em recordava sempre l’amic Xavier Ferràs, avui professor a Esade, i amb qui vaig compartir hores de conversa sobre lideratge i estratègia empresarial a la UVic-UCC. Les universitats, les indústries i els equips de futbol, tant se val. Després de Liverpool, han sobrat la resta de partits, fins i tot la final de copa del Rei. La tensió va decaure i el mister, malgrat fer el fort a la sala de premsa, va ser incapaç de motivar un vestidor presoner del ridícul que va fer a Anglaterra.

De fet, el futbol té tant de psicologia com de talent. Té tant de cap com de peus. Eusebio Sacristán no va saber renunciar a temps al seu càrrec i va enviar un Girona desfet a segona; Valverde no s’immuta a la banqueta, es pensa que fent content Messi sortirà bé la feina i permet que l’equip llenci una temporada que, amb la lliga al sac, es presentava prou bé. Certament, el tècnic extremeny no té la culpa de tot, ni de bon tros! Però els qui es posen al davant dels equips han de saber que tenen la responsabilitat que l’engranatge funcioni, que el grup humà rendeixi tant com pugui. Són responsables, en els bons i els mals moments. Valverde està al capdavant del vestidor, igualment com Bartomeu està al capdavant d’una junta directiva que ha pres decisions esportives molt qüestionables. Segurament, el desastre de Sevilla, sumat a la catàstrofe d’Anfield, ajudarà a plantejar més seriosament un revulsiu que torni a generar tensió (positiva) dins del vestidor. “Hi haurà algunes baixes”, va concloure el president. Veurem qui.