El company Isidre Ambrós, excorresponsal de La Vanguardia a l’Extrem Orient, em confirmava en l’entrega del premi Ernest Udina la setmana passada la febre futbolística que es viu a la Xina amb Xi Jinping, a la vegada que em ratificava el control que el govern fa dels capitals invertits a l’estranger, en altre temps usats perquè els magnats compressin clubs o importessin velles glòries a la Superlliga xinesa. Però, com es va confirmar fa mesos, el govern ja només deixa invertir en sectors estratègics per al desenvolupament del país, dels quals l’entreteniment queda fora, i la indústria futbolística caldrà que tingui inversions en origen.

De seguida es van encendre els llums d’alarma a Cornellà-el Prat. Chen Yansheng podria complir el seu somni de portar l’equip a Europa?, es preguntava l’aficionat blanc-i-blau. Però ho ha aconseguit, malgrat no sempre tenir clar que els milions que va prometre el nou president arribessin. Un bon amic, gran coneixedor intern de l’organització i de les negociacions que van portar Rastar a Barcelona, em confirmava fa temps que l’arribada de capital xinès a l’entitat havia permès aplicar molta racionalitat a la presa de decisions dels executius; potser massa, si tenim en compte que el mercat de fitxatges es mou amb volatilitat i segons l’humor dels futbolistes. Però la reestructuració del deute que el club ha presentat davant de LaLiga i l’ampliació de capital de 50 milions d’euros que això suposa, em fa pensar que les paraules del meu amic tenen on aferrar-se. L’Espanyol podrà incrementar el sostre salarial i fixar el seu deute en una forquilla d’entre 40 i 45 milions.

Amb aquest moviment, l’Espanyol ja no estarà obligat a traspassar jugadors per raons que no siguin esportives, i per tant podrà plantejar-se estructurar una plantilla de garanties per competir a Europa. Haver de passar tres eliminatòries prèvies abans d’entrar a la lligueta de l’Europa League no és un camí fàcil, malgrat ser cap de sèrie i evitar ossos durs de rosegar; però el simple accés a la fase de grups tindria conseqüències molt positives per al posicionament de l’entitat. Sobretot, per l’increment de l’exposició mediàtica i la conseqüent millora de la seva implementació al mercat asiàtic, on realment té interessos el propietari del club i el seu hòlding empresarial.

Val a dir que l’èxit en el futbol no té una fórmula màgica. Però quan els clubs s’han convertit en empreses és important pensar que el control pressupostari és clau per apuntalar els bons resultats. De moment, l’Espanyol ha quadrat els números als despatxos i ha tancat la crisi oberta per la marxa de Rubi al Betis amb molta dignitat portant un home de la casa a la banqueta de Cornellà. Certament, David Gallego ja va guanyar-se la confiança del president en la seva efímera etapa al primer equip després de la destitució de Quique Sánchez Flores, però ara té la gran oportunitat de ratificar-se a l’elit. Motivació doble, perquè si aquest bagenc avalat per l’espanyolisme de Jordi Lardín supera la prèvia de l’antiga copa de la UEFA tindrà un doble aparador per fer brillar el seu futbol forjat des de la humilitat de qui ha picat molta pedra abans d’arribar a primera divisió.