Fa lleig i és injust no valorar el resultat de la feina feta, però qui no cregui en l’alineació dels astres, com a mínim que admeti que les circumstàncies a vegades juguen a favor. Si no, és impossible entendre la barbaritat de plantilla que ha aconseguit ajuntar l’Spar Citylift Girona. No és futbol, és bàsquet. No és l’ACB, és la Lliga Femenina i –sobretot– l’Eurolliga, però si Fontajau no queda petit tot sovint, no hi entendré res. Per posar-ho en context i sense necessitat d’individualitzar: el valor de mercat de la plantilla que tindrà Èric Surís multiplica –més que no pas dobla– el pressupost de tot el club. Podem individualitzar per elucubrar quina barbaritat de salari li pagaria qualsevol equip d’Europa a Sonja Petrovic, MVP de l’Eurolliga i no de fa una dècada, sinó de fa quatre dies (2018). O com s’ho faran els rivals per aturar l’anotació i l’electricitat de Brittney Sykes, o la velocitat mental i la imaginació de Laia Palau, o l’elegància d’Elonu, o el talent per defensar de Núria Martínez, o... tant se val.

No serà la primera vegada que l’Uni Girona disputa l’Eurolliga. En l’anterior precedent (2015/16), també com a campió de lliga, va acabar fent un paper digníssim, fins i tot amb balanç positiu a casa (4-3), però queda fora de tot dubte que la motivació que empenyia molts seguidors cap a Fontajau un dimecres al vespre era veure les estrelles dels equips rivals, el Iekaterinburg, el Nadejda, el campió Praga... Ara és diferent. Algunes d’aquestes figures estaran a la banqueta local, un cinc estrelles de gran luxe que convertirà Fontajau en un santuari que transcendeix l’àmbit d’influència de Girona, un punt de pelegrinatge obligat per al seguidor de bàsquet que valori què representa sentir-se pròxim a un equip que pot mirar a la cara sense complexos la majoria d’equips d’Eurolliga. Que ja no té com a objectiu guanyar algun partit, ni tan sols no ser últim del grup. Simplement, un equip que dibuixarà el seu sostre cada partit perquè el seu objectiu ara per ara és indescriptible.

Després, l’inici i el transcurs de la temporada tindran uns condicionants: estats de forma, lesions, edats, càrregues de treball... que s’afegiran a l’exigència pròpia de les competicions. I caldrà ajuntar onze jugadores de característiques, egos, talents i ambicions personals ben diferents i matisar-ho tot perquè totes onze agafin el mateix sender, que és l’única manera de fer alguna cosa bona en l’esport d’equip. I, ves a saber, potser es guanyaran més títols o es perdran tots. És esport.

Tot això, en un club que té un pressupost al voltant del milió d’euros –modestíssim en el context de l’Eurolliga–, que acaba de fer deu anys que juga a la màxima categoria estatal i que mai ha quedat més avall de la cinquena posició fins i tot quan no era ningú i havia d’anar al mercat amb apostes de risc per descobrir talent al preu que se li escapés l’estiu següent, com encara passa de tant en tant. Aquesta dècada que no li hauria permès fer el gran salt si no fos per un treball de fons, des del primer dia.