La francesa Micheline Ostermeyer, campiona olímpica de llançament de pes i de disc en els Jocs de Londres, el 1948, va ser una pianista que, a més, era esportista, i que va guanyar dues medalles d’or i una de bronze olímpiques. Ella sempre va dir que el piano era la seva vocació i l’esport, un entreteniment. Un entreteniment que la va portar a guanyar, a més d’aquestes medalles olímpiques, tres més en campionats d’Europa entre el 1946 i el 1950. I ho va fer en fins a quatre proves diferents –llançaments de pes i de disc, salt d’alçada i 80 metres tanques–. També va guanyar dotze títols de campiona de França, en sis proves diferents, entre el 1945 i el 1951.

Ostermeyer va néixer el 1922 a Rang-du-Fliers, un poble a la zona del Pas de Calais, però va passar la seva joventut a Tunísia, on va començar a tocar el piano amb quatre anys, guiada per la seva mare, que n’era professora. Les seves grans aptituds per a la música la van portar fins al Conservatori de París quan tenia 13 anys. L’esport el va començar a descobrir a la mateixa edat durant unes vacances a la Bretanya. Amb 12 anys, Ostermeyer ja feia 1,75 m i va trobar en l’activitat física una manera d’alliberar-se una mica de l’exigència que li provocava la música. Alguna vegada va dir que comparat amb els exàmens de piano que havia de superar, competir en un estadi era molt fàcil. L’esclat de la Segona Guerra Mundial va fer tornar Ostermeyer a Tunísia, on va estar fins al final de la contesa. Quan va tornar a França va seguir amb el piano i amb l’atletisme. A la metròpoli no s’acabaven de creure els seus resultats atlètics al nord d’Àfrica, però en el campionat de França del 1945 va guanyar en el llançament de pes. Va ser just dos dies després de guanyar el segon premi en el conservatori. Aquell dia, Micheline Ostermeyer va ser més una pianista decebuda que no una atleta triomfadora. A partir de llavors i fins al 1951, quan una lesió a l’esquena la va obligar a deixar l’atletisme, Ostermeyer va compaginar passió i afició. En els Jocs Olímpics de Londres va guanyar en els llançaments de pes i de disc i va ser tercera en el salt d’alçada. La seva gesta va quedar eclipsada per les quatre medalles d’or de l’holandesa Fanny Blankers-Koen i tampoc a França van fer gaire cas de la seva primera campiona olímpica en atletisme –va rebre la Legió d’Honor el 1992–. Els empresaris sí que ho van aprofitar per promocionar la pianista-atleta i així omplir les sales on actuava, on sempre hi havia el dubte de qui anava a veure el públic. Per això Ostermeyer va deixar de tocar durant un temps les poloneses de Chopin i les rapsòdies de Liszt perquè volia que la gent veiés la seva tècnica i sensibilitat al piano, i no la seva energia física. L’europeu del 1950, que va preparar a l’Institut d’Esports de París amb piano i tot, va ser la seva última gran competició. Va guanyar dues medalles de plata. Allà es va acabar l’atleta i va continuar la pianista. Va guanyar el primer premi del conservatori de París el 1946 i va ser solista a la ràdio pública francesa.