L’estiu del 1981 Sebastian Coe i Steve Ovett, dues de les principals figures de l’atletisme en aquella època, van mantenir un duel aferrissat pel domini en les curses de mig fons. Entre el 10 de juny i el 28 d’agost, Coe va millorar els rècords mundials dels 800 m, dels 1.000 m i dues vegades el de la milla, i Ovett, una vegada el de la milla. Quan va començar aquella temporada, Coe tenia en el seu poder els rècords mundials dels 800 i els 1.000 m, i Ovett, el dels 1.500 m i la milla. Quan va acabar la temporada, Coe tenia els dels 800 m, 1.000 m i la milla, i Ovett conservava el dels 1.500 m, l’única prova del mig fons en què no es va millorar el rècord mundial aquell estiu. I no va ser pas perquè no s’intentés. La plusmarca d’Ovett era de 3:31.36 des de l’any anterior i, durant aquell estiu, Ovett va fer 3:31.57 a Budapest i 3:31.95 a Milà, i Coe, 3:31.95 a Estocolm.

Una de les curses més recordades d’aquell estiu va ser el frustrat intent de rècord mundial dels 1.500 m que va fer Steve Ovett el 26 de juny a Oslo. L’anglès havia anunciat la seva intenció d’atacar la seva plusmarca universal en una cursa en què no hi era Coe –no es van enfrontar en tot l’estiu– però sí altres atletes de gran nivell com Steve Scott, John Walker, Thomas Wessinghage o José Luis González. La llebre que havia de marcar el ritme era Tom Byers, un atleta dels Estats Units de 25 anys. Byers va sortir a fer la feina, però va ser l’únic. Ningú el va seguir i, al pas dels 400 m (57.6), Byers tenia 10 metres d’avantatge que es van convertir en 40 en els 800 m (1:54.9). El nord-americà, que hauria abandonat entre els 800 i els 1.000 m si Ovett i la resta l’haguessin seguit, havia decidit que guanyaria la cursa i va passar pels 1.200 m en 2:53.0 amb 60 metres d’avantatge. Rere seu tot eren ja presses, però no hi van ser a temps. Ovett va fer 52.3 en l’última volta però no va poder atrapar Byers, que va guanyar la cursa amb un temps modest de 3:39.01 per 3:39.53 d’Ovett. La llebre havia guanyat la cursa i havia donat una lliçó a tots. Era la primera derrota d’Ovett en uns 1.500 m des que havia perdut la final dels Jocs de Moscou contra Sebastian Coe i la segona derrota en totes les curses de 1.500 m que havia disputat des del 1977.

Ovett no va treure profit de la llebre Byers, tot al contrari del que va fer el seu gran rival, Sebastian Coe. El 19 d’agost, a Zuric, Byers va ser la llebre de Coe en la cursa en què aquest va prendre a Ovett el rècord mundial de la milla (3:48.53 per 3:48.8). Ovett va recuperar el rècord el dia 26, a Coblença (3:48.40), i Coe el va tornar a batre, dos dies després, a Brussel·les (3:47.33), novament amb Byers de llebre. Enmig d’aquella espiral de rècords i de llebres, la IAAF va advertir sobre la possibilitat de no homologar les marques fetes amb llebres. Coe, sempre atent, ho va arreglar ràpidament. En els dos rècords mundials de la milla, la llebre, Tom Byers, no es va retirar. A Zuric va acabar amb 4:12.67 i a Brussel·les, amb 4:21.46. Si l’atleta que li marcava el ritme acabava la cursa, qui el podia acusar d’infringir el reglament?