Mentre el ciclisme francès continua preguntant-se fins qual s’allargarà la maledicció que impedeix que un corredor del veí del nord guanyi el Tour (l’últim, Bernard Hinault, el 1985), la lesió de Chris Froome ha permès accelerar l’arribada al cim d’un corredor que feia tot l’efecte que hi arribaria, però potser no tan aviat. Egan Bernal té 22 anys i no respon del tot al perfil de corredor colombià prototípic. És un gran escalador –capaç de rivalitzar amb Nairo Quintana i Superman López–, però, a diferència d’ells, es defensa més que bé en les contrarellotge, com ara la que ha permès aquest mateix any salvar el triomf final en la volta a Suïssa. Sense Froome, no era el teòric cap de files de l’Ineos –tothom mirava Geraint Thomas–, però ha estat sòlid quan calia no perdre temps i implacable en les etapes alpines del final. A més, la seva formació com a corredor de BTT el fa solvent en situacions de pilotatge complicades com les que cada dia sovintegen més.

El futur de Bernal depèn només d’ell. La majoria dels corredors que ha donat aquesta dècada superen clarament els 30 anys. No s’entreveu cap corredor de la seva generació tan complet com ell i als 22 anys, tot i la victòria en el Tour, no es pot pensar que hagi tocat sostre. Bernal té marge de millora. Dominador damunt la bicicleta, ara li toca preparar-se per controlar emocionalment tot el que li ve al damunt. És la punta de llança del ciclisme colombià, que no para d’aportar talent al professionalisme.