La disputa inacabable entre la federació espanyola i la lliga (o seria més precís dir entre Luis Rubiales i Javier Tebas) va pel camí de generar un estrès insuportable que no pot portar res de bo a la competició ni a la comercialització dels seus drets. Jugar només dissabte i diumenge és justament una manera de debilitar financerament la lliga, perquè força a superposar horaris dels partits.

Però el debat va més enllà. La pugna per establir els horaris és una batalla pel poder. En el cas de la federació, per recuperar un poder que té clarament delimitat per un conveni de coordinació. Si és cert que, com s’apunta en alguns mitjans, el CSD té un informe jurídic que conclou inequívocament que la competència per fixar els horaris és de la LFP, és pertinent qüestionar-se per què no ha advertit la RFEF que no emprengués la modificació del reglament per intervenir en els horaris, cosa que hauria evitat que la LFP anés al jutjat.

La discussió és de naturalesa jurídica, però si l’organització de la lliga de primera i segona A correspon a la LFP, a l’empara de la Ley del Deporte i altres textos legals, i si els estatuts de la LFP recullen que és competència de la lliga establir dates i horaris, el cas s’ha de resoldre ràpid. Perquè, d’altra banda, hi ha el perill que el perjudicat sigui el de sempre, l’aficionat que s’ha acostumat a la compatibilitat plena d’horaris i els operadors de televisió que han pagat perquè en una mateixa franja no hi hagi un altre partit que faci la competència des de dins.