La dis­puta ina­ca­ba­ble entre la fede­ració espa­nyola i la lliga (o seria més precís dir entre Luis Rubi­a­les i Javier Tebas) va pel camí de gene­rar un estrès insu­por­ta­ble que no pot por­tar res de bo a la com­pe­tició ni a la comer­ci­a­lit­zació dels seus drets. Jugar només dis­sabte i diu­menge és jus­ta­ment una manera de debi­li­tar finan­ce­ra­ment la lliga, perquè força a super­po­sar hora­ris dels par­tits.

Però el debat va més enllà. La pugna per esta­blir els hora­ris és una bata­lla pel poder. En el cas de la fede­ració, per recu­pe­rar un poder que té clara­ment deli­mi­tat per un con­veni de coor­di­nació. Si és cert que, com s’apunta en alguns mit­jans, el CSD té un informe jurídic que con­clou inequívoca­ment que la com­petència per fixar els hora­ris és de la LFP, és per­ti­nent qüesti­o­nar-se per què no ha adver­tit la RFEF que no emprengués la modi­fi­cació del regla­ment per inter­ve­nir en els hora­ris, cosa que hau­ria evi­tat que la LFP anés al jut­jat.

La dis­cussió és de natu­ra­lesa jurídica, però si l’orga­nit­zació de la lliga de pri­mera i segona A cor­res­pon a la LFP, a l’empara de la Ley del Deporte i altres tex­tos legals, i si els esta­tuts de la LFP recu­llen que és com­petència de la lliga esta­blir dates i hora­ris, el cas s’ha de resol­dre ràpid. Perquè, d’altra banda, hi ha el perill que el per­ju­di­cat sigui el de sem­pre, l’afi­ci­o­nat que s’ha acos­tu­mat a la com­pa­ti­bi­li­tat plena d’hora­ris i els ope­ra­dors de tele­visió que han pagat perquè en una mateixa franja no hi hagi un altre par­tit que faci la com­petència des de dins.