D’un temps ençà fa l’efecte que els perjudicis que infligia l’NBA als grans clubs europeus estan virant cap a una complementarietat. D’acord que el talent jove continua marxant cap als EUA, però aquest estiu s’està accentuant un flux de retorn d’un perfil de jugador més format, que ha tingut un rol rellevant però no protagonista i que ara busca aquesta funció de líder en una Eurolliga cada cop més potent.

Què hi guanyen els diferents actors? La resposta ens pot ajudar a fer encaixar les peces. Els joves que se’n van a l’NBA i no són Doncic –important des del primer dia– cobraran un salari molt superior però jugaran molt pocs minuts. Els que tornen i no són Mirotic –que sí que era important a l’NBA– ho fan per guanyar estabilitat personal i una condició de jugador franquícia que allà no tenien. El seu salari, sent menor, ja no ho és tant. L’Eurolliga incorpora reclams mediàtics i, si el recuperat de l’NBA manté la motivació competitiva, el seu equip fa un salt qualitatiu. I la qüestió nuclear: com analitzen aquests processos les franquícies NBA, que són les que tenen la paella pel mànec. Doncs com una operació per fer espai en la massa salarial i aspirar a les grans estrelles. Fitxen talent jove al qual paguen menys i li reserven un rol secundari, fins i tot marginal, que el pas del temps, els progressos del jugador o un traspàs oportú ja s’encarregaran de canviar. I es desprenen d’una segona unitat que cobra més que els joves. Sobre el paper, tot quadra.