La pròrroga d’un any del GP de F-1 al Circuit de Barcelona-Catalunya, sent un èxit, no es pot analitzar com un objectiu en si mateix sinó com un punt de partida, gairebé com un instrument per tancar amb èxit un pacte per estabilitzar a mitjà i llarg termini una instal·lació que tots els governs han considerat estratègica però que des del 2008 no ha parat de donar ensurts.

El cànon que exigeix la F-1 pels drets d’un gran premi, que se situa entre 21 i 22 milions i que no anirà a la baixa en una posterior negociació, és d’una magnitud molt important. Es pot tipificar com una despesa i punt, o posar-lo en relació amb l’impacte econòmic directe de la F-1 sobre el país i la visibilitat global que proporciona, i aleshores es percebrà més com una inversió. Cal repetir-ho perquè encara n’hi ha qui no s’ho creu o nega l’evidència: amb l’IVA que genera l’activitat de la F-1 (no de tot el circuit) es pagaria el cànon complet i en sobrarien. I que el pitjor any d’explotació del circuit ha causat unes pèrdues que són la meitat del cànon. O sigui, que es gestiona prou bé.

Els responsables del circuit saben que el pròxim repte és un contracte fins al 2025, i que no s’hi poden posar tard perquè val més no haver de confiar en una altra pròrroga que salvi els mobles. El dubte és si les diferents administracions públiques entendran que aquest és un assumpte de país i sabran estar a l’altura per posar les bases necessàries per mantenir la posició de privilegi que té Catalunya.