L’ésser humà ten­deix per natu­ra­lesa a voler el que no té, i d’aquí que l’espor­tista d’elit sigui per­ce­but com un model a imi­tar per la seva riquesa, popu­la­ri­tat, vir­tu­o­sisme, força, com­pe­ti­ti­vi­tat i tota una sèrie d’atri­buts que defi­nei­xen la faceta pública d’aquesta per­sona. Sí, per­sona, que aquest és el terme clau. I com a per­so­nes, apa­rents super­do­nes i super­ho­mes tenen també feble­ses, són vul­ne­ra­bles. El seu mur no és el plat a taula o el rebut de la hipo­teca, sinó la pressió per entre­nar-se, per com­pe­tir, per gua­nyar, per con­ti­nuar gua­nyant, per reno­var el con­tracte, per millo­rar el con­tracte... Una pressió que estan pre­pa­rats per aguan­tar, perquè si no fos així ja no hau­rien arri­bat a l’elit. Quan la pressió esdevé angoixa i interac­ci­ona amb la cons­ta­tació d’estar per­dent la joven­tut, s’ha d’estar molt ben pre­pa­rat men­tal­ment per no entrar en crisi.

Seguir a l’extrem la dis­ci­plina de l’alt ren­di­ment i no asso­lir l’èxit que exi­geix l’entorn o un mateix –l’expressió “el segon és el millor dels medi­o­cres” és demo­li­dora– com­porta un risc psi­cològic que pot aca­bar sent alta­ment des­truc­tiu en per­so­na­li­tats joves, encara en for­mació. El tema que publi­quem avui recull tres casos que han trans­cen­dit. Però n’hi ha milers, i a tots els nivells de l’elit espor­tiva, que es viuen en silenci o direc­ta­ment s’ama­guen, a diferència d’una lesió física. La salut men­tal, que en l’àmbit gene­ral va superant la invi­si­bi­li­tat, encara té un llarg camí per dei­xar de ser tabú quan afecta espor­tis­tes.