Pep Guardiola va marcar una generació de futbolistes, però també ho farà en una d’entrenadors. No només perquè, avui, les facultats i escoles d’entrenadors parlen de Guardiola com un visionari –com recordo que també ho van fer de Mourinho en el seus primers anys a les banquetes–, sinó perquè alguns dels seus deixebles sobre la gespa ja comencen a despuntar en aquest estadi de maduresa professional. La propera temporada, Víctor Valdés retornarà a can Barça per estrenar-se a la banqueta del juvenil, mentre que Xavi Hernández comença a presentar les seves credencials dirigint l’Al-Sadd en espera que el rum-rum que el situa a la banqueta del Camp Nou es faci realitat.

De moment, al marge de la rumorologia, especialment significativa és la tornada de Víctor Valdés a les categories inferiors del FC Barcelona. Per una banda, perquè la seva marxa no es va gestionar com es mereixia el porter amb més títols de la història del club, el cinc vegades premiat amb el trofeu Zamora. I, a més a més, torna després d’un periple per l’ostracisme de Manchester i per dos clubs menors més, l’Standard de Lieja i el Middlesbrough, que segurament no devia ser el recorregut somiat pel de l’Hospitalet abans de penjar els guants. D’altra banda, la seva experiència vital és, possiblement, el seu millor aval per poder treballar amb joves de la Masia. Avui, l’embolcall social que ofereix l’entramat del FC Barcelona podria fer pensar a qualsevol jove que ja ha arribat al setè cel: res més lluny de la realitat i Valdès té, pel seu recorregut vital, auctoritas suficient per recordar-ho a les noves generacions de futbolistes.

Té autoritat moral per la seva història familiar i també per les revelacions que va fer de com el va trair el seu caràcter durant els anys de la seva maduresa com a porter. Deia el desaparegut Robert Enke, que es va suïcidar el 2009, que Valdés tenia una mentalitat de ferro. Però l’elogi de l’alemany no s’adiu a la realitat. Explica el nou entrenador del juvenil: “Guardiola em va ajudar a controlar els nervis a cada partit i a rebaixar la intensitat amb què els vivia [...]. Simplement pensar en el següent partit m’horroritzava; estar a la porteria era, fins a cert punt, una espècie de sofriment.”

De fet, al costat d’un caràcter reconegut com “derrotista” i poc sociable –“deu ser per les circumstàncies en què he crescut”, reconeix al llibre #MetodoVV (2014)–, també el defensa bètic Marc Bartra assumeix que és el perfil ideal per tenir cura del planter “pels seus valors i la manera d’entendre el futbol”. Certament, la tasca formativa encara no es pot deixar de banda en joves del juvenil, malgrat alguns d’ells tenir una clara predisposició a debutar a les grans lligues europees. Plantejar el projecte d’aquest equip exclusivament des de la competitivitat i la fam de títols és pa per avui i fam per demà: no es pot separar el treball psicològic d’aquests joves de la necessitat de millorar diàriament el seu rendiment sobre el terreny de joc. Pensar la Masia en termes exclusivament resultadistes acaba forditzant la formació, despersonalitzant-la, mercantilitzant-la. Un plantejament resultadista només converteix el jove en mercaderia, que pot ser comprada i venuda en un mercat totalment descontrolat de talents i que ja hem vist que, precisament, no és el FC Barcelona qui millor el coneix.