És una realitat que el negoci que genera l’esport femení queda encara molt lluny del masculí. Però és igualment cert que, en termes econòmics, l’esport femení té un volum que multiplica per molt el de fa una dècada i que manifesta un creixement exponencial.

Frank de Boer, exjugador del Barça i ara entrenador als Estats Units, troba “ridícula” l’equiparació salarial d’homes i dones, a propòsit de la decisió de la Federació Holandesa de Futbol d’implantar-la progressivament. De Boer no accepta la paritat retributiva amb l’argument que l’impacte econòmic de l’esport masculí és superior. Però la tendència és clara i el desmenteix: l’alta competició del tennis, l’esquí, l’atletisme i la natació està fent passos ràpids en aquest sentit.

En aquests esports individuals fa anys que la competició de dones és tan seguida com la d’homes. O no és Simone Biles tan emblemàtica com Kohei Uchimura en la gimnàstica? Per no parlar de l’època de Nadia Comaneci. En canvi, la majoria d’esports d’equip han estat tradicionalment feu dels homes, i igualar les retribucions és una manera de fer progressar l’esport femení en l’àmbit competitiu, que és la manera que també ho faci comercialment. Sense discriminació positiva, les distàncies es mantindrien in eternum. No fa tant, que una jugadora de bàsquet esmaixés era ciència-ficció. Avui algunes ja ho fan i d’aquí a uns anys segur que veurem un concurs d’esmaixades avui encara inimaginable.