La retribució no té gènere

És una rea­li­tat que el negoci que genera l’esport femení queda encara molt lluny del mas­culí. Però és igual­ment cert que, en ter­mes econòmics, l’esport femení té un volum que mul­ti­plica per molt el de fa una dècada i que mani­festa un crei­xe­ment expo­nen­cial.

Frank de Boer, exju­ga­dor del Barça i ara entre­na­dor als Estats Units, troba “ridícula” l’equi­pa­ració sala­rial d’homes i dones, a propòsit de la decisió de la Fede­ració Holan­desa de Fut­bol d’implan­tar-la pro­gres­si­va­ment. De Boer no accepta la pari­tat retri­bu­tiva amb l’argu­ment que l’impacte econòmic de l’esport mas­culí és supe­rior. Però la tendència és clara i el des­men­teix: l’alta com­pe­tició del ten­nis, l’esquí, l’atle­tisme i la natació està fent pas­sos ràpids en aquest sen­tit.

En aquests esports indi­vi­du­als fa anys que la com­pe­tició de dones és tan seguida com la d’homes. O no és Simone Biles tan emblemàtica com Kohei Uchi­mura en la gimnàstica? Per no par­lar de l’època de Nadia Coma­neci. En canvi, la majo­ria d’esports d’equip han estat tra­di­ci­o­nal­ment feu dels homes, i igua­lar les retri­bu­ci­ons és una manera de fer pro­gres­sar l’esport femení en l’àmbit com­pe­ti­tiu, que és la manera que també ho faci comer­ci­al­ment. Sense dis­cri­mi­nació posi­tiva, les distàncies es man­tin­drien in eter­num. No fa tant, que una juga­dora de bàsquet esmaixés era ciència-ficció. Avui algu­nes ja ho fan i d’aquí a uns anys segur que veu­rem un con­curs d’esmai­xa­des avui encara ini­ma­gi­na­ble.