Men­tre la uni­la­te­ra­li­tat és l’eix del gran debat polític, en altres nivells de l’exe­cu­tiu s’ins­tal·la també la idea que poten­ciar l’acció política i la bona gestió és un ele­ment de cre­di­bi­li­tat. I és en aquest con­text que el secre­tari gene­ral de l’Esport, Gerard Figue­ras, vol por­tar al Par­la­ment i al Congrés dels Dipu­tats el reco­nei­xe­ment de les selec­ci­ons cata­la­nes, seguint el model del Regne Unit. L’avala, i amplíssi­ma­ment, l’últim son­deig del CEO.

Que la recla­mació sigui justa, però, no ens pot fer obli­dar que aquesta guerra, durant un temps la vam plan­te­jar bata­lla a bata­lla. La grossa va ser amb el pati­natge a Fresno, fa 15 anys, i el resul­tat no només és ben cone­gut, i nega­tiu per al pati­natge català, sinó que va aixe­car la lle­bre a l’Estat espa­nyol, que des d’aquell dia, i amb el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal d’aliat ines­ti­ma­ble, va pre­nent ini­ci­a­ti­ves per for­mar part de fede­ra­ci­ons d’esports on no tenia acti­vi­tat i Cata­lu­nya sí. Dema­nant l’ingrés a la fede­ració inter­na­ci­o­nal i amb el tre­ball diplomàtic cor­res­po­nent s’arriba al cap del car­rer.

Podem creure que anant a Madrid de bones, aquesta vegada ens en sor­ti­rem, tot i que l’ambi­ent gene­ral indica més que mai el con­trari. I con­si­de­rar que la insistència és un valor. I que tor­na­rem a retra­tar la baixa qua­li­tat democràtica d’Espa­nya. Que no sigui per no haver-ho inten­tat... Però un nou i pre­vi­si­ble cop de porta no ens hau­ria de cau­sar cap frus­tració: la creença que sense estat no hi haurà selec­ci­ons fa anys que és molt sòlida.