Mentre la unilateralitat és l’eix del gran debat polític, en altres nivells de l’executiu s’instal·la també la idea que potenciar l’acció política i la bona gestió és un element de credibilitat. I és en aquest context que el secretari general de l’Esport, Gerard Figueras, vol portar al Parlament i al Congrés dels Diputats el reconeixement de les seleccions catalanes, seguint el model del Regne Unit. L’avala, i amplíssimament, l’últim sondeig del CEO.

Que la reclamació sigui justa, però, no ens pot fer oblidar que aquesta guerra, durant un temps la vam plantejar batalla a batalla. La grossa va ser amb el patinatge a Fresno, fa 15 anys, i el resultat no només és ben conegut, i negatiu per al patinatge català, sinó que va aixecar la llebre a l’Estat espanyol, que des d’aquell dia, i amb el Tribunal Constitucional d’aliat inestimable, va prenent iniciatives per formar part de federacions d’esports on no tenia activitat i Catalunya sí. Demanant l’ingrés a la federació internacional i amb el treball diplomàtic corresponent s’arriba al cap del carrer.

Podem creure que anant a Madrid de bones, aquesta vegada ens en sortirem, tot i que l’ambient general indica més que mai el contrari. I considerar que la insistència és un valor. I que tornarem a retratar la baixa qualitat democràtica d’Espanya. Que no sigui per no haver-ho intentat... Però un nou i previsible cop de porta no ens hauria de causar cap frustració: la creença que sense estat no hi haurà seleccions fa anys que és molt sòlida.