Cada estiu alli­bero el meu alter ego burgès tot deam­bu­lant amb anti­gues amants pels racons més selec­tes de la Costa Brava, com si en lloc de des­co­di­fi­car Lorca i escriure defi­citàries obres de tea­tre, em dediqués a ves­tir nego­cis pròspers amb els poders fàctics d’un estat en ruïnes. Així doncs, per embe­llir una falsa opulència freqüento res­tau­rants eli­tis­tes on els comen­sals autòctons par­len amb el to ceri­mo­nial del que es creu impres­cin­di­ble per a l’esde­ve­nir del país, i avui, men­tre la Kate s’ha aixe­cat per anar al bany, he caçat la con­versa de qua­tre fills de papà sobre la supo­sada medi­o­cri­tat de Cou­tinho. L’han adjec­ti­vat amb riquesa lèxica: gris, lineal, gèlid, horit­zon­tal, irre­lle­vant i nociu. Sem­blava el retrat de la uni­tat de l’inde­pen­den­tisme, però no, des­gra­na­ven el fit­xatge més car de la història del club, un juga­dor que va volar de Liver­pool amb 0.27 gols i 0.22 assistències per par­tit i fuig de Bar­ce­lona de recu­les amb 0.41 dia­nes i 0.14 pas­sa­des de gol. Ras i curt, numèrica­ment no és un fracàs si citem la seva con­vivència amb les estadísti­ques de Messi i Suárez, de totes mane­res, a pesar de l’evidència científica no m’he vist capaç de reba­tre la des­cripció hiperbòlica dels més rics de la platja. Ells, com tots nosal­tres, van aplau­dir amb les ore­lles una incor­po­ració que reforçava la tesi buida d’asse­gu­rar l’evo­lució del model sense per­dre l’essència, però han aca­bat dis­tan­ci­ats emo­ci­o­nal­ment del juga­dor per una manca de rebel·lió per­so­nal que pro­voca la fre­dor del record de Witschge i el somrís davant d’un Pau­linho incapaç de jugar amb dos tocs. De totes mane­res, cometríem un error si la manca de caràcter insur­rec­ci­o­nal deixés lliure de res­pon­sa­bi­li­tats aquest fracàs i no ens portés a res­pon­dre la pre­gunta de per què Cou­tinho neces­si­tava amo­ti­nar-se con­tra les seves pròpies inse­gu­re­tats. Res­posta sen­zi­lla. Més enllà d’una espi­ral interna de nega­ti­vi­tat davant situ­a­ci­ons adver­ses, es va tro­bar fit­xant per un equip on la seva posició natu­ral era ine­xis­tent, i poste­ri­or­ment, se’l va esco­rar a la banda amb l’argu­ment d’estar a prop de por­te­ria tot ome­tent les man­can­ces pròpies d’un mit­ja­punta dut a l’extrem. Ideal per faci­li­tar la seva adap­tació en un ter­reny d’are­nes move­dis­ses com el Camp Nou. A par­tir d’aquí, ell ha de res­pon­dre per la seva la inha­bi­li­tat de superar un entre­banc, però seria bo que d’aquí vint anys, en algun repor­tatge nostàlgic d’exhi­bició de cabells blancs i sobrepès, quan ja hau­ran sabut si foren ree­le­gits, algú expliqués què es bus­cava més enllà de fer callar l’his­te­risme davant la fugida de per qui ara t’arros­se­gues com un amant neuròtic incapaç de girar full. En defi­ni­tiva, vol­dria girar-me i dir als meus com­panys comen­sals que és evi­dent que algú s’ha equi­vo­cat, i no només ha estat el bra­si­ler, però em repri­meixo perquè la Kate torna del bany per recor­dar-me que mai ens vàrem agra­dar prou per allar­gar la nos­tra història més enllà dels llençols ven­ti­lats d’un apar­ta­ment cos­ta­ner. No em sento còmode amb la situ­ació però em quedo amb un gest apo­cat perquè als fills bas­tards de l’ESO ens han edu­cat per fer com Cou­tinho: inten­tar ser feliços sense rebel·lar-nos con­tra la rea­li­tat.