La cursa dels 10.000 metres es va incorporar als Jocs Olímpics l’any 1912, a Estocolm. Des de llavors no ha faltat mai en el programa olímpic i ha repartit 24 medalles d’or. En el palmarès olímpic de la gran prova del fons en pista hi ha grans llegendes de l’atletisme com Paavo Nurmi, Emil Zatopek i Haile Gebrselassie. Atletes de set països diferents han estat capaços de guanyar l’or olímpic en aquesta prova i només un d’ells és de la potència que històricament ha dominat l’atletisme mundial, els Estats Units. Es tracta de Billy Mills, que va guanyar contra tots els pronòstics la final del 1964, a Tòquio. Només el 1912 un altre nord-americà havia pujat al podi –Lewis Tewanima, segon– i fins que Galen Rupp no va guanyar la plata a Londres, el 2012, cap altre atleta dels Estats Units ho va tornar a fer.

Billy Mills va néixer el 1938 a la reserva índia de Pine Ridge, a Dakota del Sud. Era membre de la tribu sioux dels Oglala Lakota i el seu nom indi era Maka Taka Hela, que vol dir “respecta la terra”. Orfe des dels dotze anys, va estudiar al Haskell Institute, a la localitat de Lawrence, a Kansas, i posteriorment es va graduar en educació física a la Universitat de Kansas. Va ser un corredor precoç, que destacava especialment en el cros, perquè de ben jove corria tot sol per les planes de la reserva. A la universitat de Kansas, tot i que va haver de superar el prejudicis racials, es va convertir en un atleta de nivell gràcies a l’entrenador Bill Easton, amb qui acabaria partint peres. Un cop graduat, es va incorporar als Marines i va estar un temps sense córrer, però hi va tornar amb els Jocs Olímpics del 1964 com a objectiu. Mills es va classificar per als Jocs en els 10.000 i la marató. En els 10.000 m va ser segon en els trials rere Gerry Lindgren, la gran estrella del fons dels Estats Units en aquells temps. La final dels 10.000 de Tòquio va ser directa, amb 38 atletes. L’australià Ron Clarke, que tenia el rècord mundial amb 28:15.6 des del desembre del 1963, era el gran favorit. Mills no havia baixat mai de 29 minuts, però va estar sempre al davant en una cursa de ritme molt alt en la qual a més de Clarke hi eren Lindgren, el tunisià Gammoudi, l’etíop Wolde i el neozelandès Halberg. Mills, a qui el seu exentrenador, Bill Easton, sempre retreia que no tenia un gran final, va guanyar Gammoudi i Clarke amb una descomunal esprintada en els últims 100 metres, venint del darrere. Mills va batre el rècord olímpic i dels Estats Units amb 28:24.4. Gammoudi va fer 28:24.8 i Clarke, 28.25.8. Set dies després, Mills va acabar 14è en la marató, amb 2h22:55.4, a més de deu minuts d’Abebe Bikila. Ron Clarke va acabar setè. En tornar a Lawrence, Mills i la seva dona, Pat, van ser rebuts com a herois. El 1984 va ser un dels vuit esportistes que van entrar la bandera olímpica en la cerimònia inaugural dels Jocs de los Angeles. Billy Mills ha treballat activament pels drets de les tribus indígenes als Estats Units.

La història de Billy Mills va ser portada al cine el 1983 en una pel·lícula titulada Runnig brave (El corredor valiente, en espanyol).