Samuel Eto’o, geni i figura

Pro­mesa com­plerta. Samuel Eto’o ha cor­re­gut molts anys com un negre i viurà per sem­pre més com un blanc. Aque­lla afir­mació, feta el dia de la seva pre­sen­tació al Camp Nou, va ser l’avís que el Barça aca­bava d’incor­po­rar un juga­dor impul­siu, tem­pe­ra­men­tal, també directe i poc diplomàtic. Deia el que pen­sava, al preu que fos, i dis­cu­tia amb qui fos, es digués Ara­gonés, Guar­di­ola, Rijka­ard o Ronal­dinho, si creia que tenia raó. Eto’o va ser un depre­da­dor de rivals que va for­jar la seva fama amb dues lli­gues de cam­pi­ons al Barça. Les Cham­pi­ons de París (amb Rijka­ard) i Roma (amb Guar­di­ola, ja amb Messi reg­nant) no es poden enten­dre sense el came­runès.

Eto’o és lle­genda del Barça i, tot i la mala jugada que li va fer eli­mi­nant-lo de la Cham­pi­ons del 2010 amb l’Inter, com­bi­nar la faceta d’exma­dri­dista i de juga­dor odiat pel madri­disme –aquell càntic de “Madrid, cabrón, saluda al campeón” fes­te­jant la lliga del 2005 hi va fer molt– li ha permès man­te­nir sem­pre l’estima de l’afi­ci­o­nat blau­grana.

El davan­ter came­runès ha trans­cen­dit el fut­bol. Ostentós en la des­pesa però també generós amb les cau­ses que con­si­de­rava jus­tes, va ser dels pri­mers capaços de fer atu­rar un par­tit per com­ba­tre expres­si­ons de racisme als camps, i també va crear una fun­dació per aju­dar les clas­ses més des­fa­vo­ri­des al seu Yaoundé natal. Malal­ties, equi­pa­ments soci­als, esco­la­rit­zació i també fut­bol són els objec­tius de les seves apor­ta­ci­ons.