Ricky Rubio, campió del món i MVP a la Xina, va protagonitzar una irrupció tan matinera i tan impactant en el bàsquet professional que em fa pensar en les perspectives i el potencial que estem atorgant a Ansu Fati, l’últim nen prodigi que ha trasbalsat l’arena esportiva.

Ricky farà 29 anys d’aquí a un mes. S’ha passat mitja vida en l’esport professional. L’estiu del 2005 Aito li va donar molts minuts en la pretemporada. Amb 14 anys estructurava el joc com un base consolidat i compensava amb fonaments, intel·ligència i velocitat de pensament i execució l’evident i lògic dèficit físic. Tan sols un any abans havia posat potes amunt la minicopa ACB... de categoria infantil. Aquell estiu, en acabar un partit del torneig de Sant Julià i encara astorat per com jugava aquell nen, conversant amb Aito vaig gosar plantejar-li que no seria capaç de desafiar tota lògica i fer jugar a l’ACB aquell mec esprimatxat però ja de prop d’1,90. “Ja ho veurem...”, va ser la resposta del madrileny, acompanyant la flegma de sempre amb una mitja rialla delatora abans de girar cua.

El Ricky adolescent va triomfar perquè als atributs propis (fonaments del joc, visió, execució) hi afegia els de l’entorn: confiança absoluta d’un entrenador ideal per fer-lo millorar i protegir-lo (només 14 partits amb 8 minuts de mitjana la temporada 2005/06, amb Elmer Bennett i Marcelinho Huertas com a bases) i una bona entrada en una plantilla on homes consagrats con Barton, Rudy o Mallet es fregaven els ulls en veure com aquella criatura els feia millors un cop i un altre i els conduïa a ser campions de la ULEB i a ser admirats a l’ACB.

Ho tenia tot a favor, i va comprovar com tot es pot girar. Després d’enamorar amb la Penya, de guanyar l’Eurolliga amb el Barça i només amb 20 anys, la seva carrera a l’NBA ha tingut de tot. Del rookie que es feia perdonar les mancances amb la màgia que sortia de les seves mans a sortir del cercle de bases tinguts en compte pels projectes guanyadors, amb una greu i inoportuna lesió de genoll quan jugava amb els Timberwolves. Hauria estat demolidor si Ricky no s’hagués rebel·lat contra el seu deficient tir exterior, que ha corregit, i contra l’etiqueta de psicològicament feble. Ricky ha treballat per ser millor jugador cada estiu i s’ha sobreposat a la mort de la seva mare a una edat que encara no toca fins al punt de convertir aquell fet luctuós en un estímul personal. No ha guanyat l’NBA però un traspàs oportú fa miracles, com bé saben Marc i Pau Gasol.

Ansu Fati té 16 anys i tot just treu el cap, però fa evocar el Ricky Rubio debutant: talent, desequilibri, visió del joc, inconformisme. També ha estat ben acollit, valorat i respectat, començant pel millor futbolista del món. Tot junt, i una maduresa impròpia, li ha generat una confiança enorme. Ha tingut la sort d’entrar en l’equip en absència de Messi i Suárez i s’ha estalviat els gestos de desaprovació amb els braços oberts, típics de quan un jove ignora la jerarquia, no la passa, se la juga i no marca. De moment, Valverde ha estat atrevit. Que continuï pensant en ell com a part estructural de la plantilla és probable. Protegir-lo, no cremar-lo i acompanyar-lo quan vinguin revolts i fracassos –que en vindran– és una obligació. Que només té 16 anys, i a aquesta edat Messi no havia ni debutat.