Ricky Rubio, campió del món i MVP a la Xina, va pro­ta­go­nit­zar una irrupció tan mati­nera i tan impac­tant en el bàsquet pro­fes­si­o­nal que em fa pen­sar en les pers­pec­ti­ves i el poten­cial que estem ator­gant a Ansu Fati, l’últim nen pro­digi que ha tras­bal­sat l’arena espor­tiva.

Ricky farà 29 anys d’aquí a un mes. S’ha pas­sat mitja vida en l’esport pro­fes­si­o­nal. L’estiu del 2005 Aito li va donar molts minuts en la pre­tem­po­rada. Amb 14 anys estruc­tu­rava el joc com un base con­so­li­dat i com­pen­sava amb fona­ments, intel·ligència i velo­ci­tat de pen­sa­ment i exe­cució l’evi­dent i lògic dèficit físic. Tan sols un any abans havia posat potes amunt la mini­copa ACB... de cate­go­ria infan­til. Aquell estiu, en aca­bar un par­tit del tor­neig de Sant Julià i encara asto­rat per com jugava aquell nen, con­ver­sant amb Aito vaig gosar plan­te­jar-li que no seria capaç de des­a­fiar tota lògica i fer jugar a l’ACB aquell mec espri­mat­xat però ja de prop d’1,90. “Ja ho veu­rem...”, va ser la res­posta del madri­leny, acom­pa­nyant la flegma de sem­pre amb una mitja ria­lla dela­tora abans de girar cua.

El Ricky ado­les­cent va tri­om­far perquè als atri­buts pro­pis (fona­ments del joc, visió, exe­cució) hi afe­gia els de l’entorn: con­fiança abso­luta d’un entre­na­dor ideal per fer-lo millo­rar i pro­te­gir-lo (només 14 par­tits amb 8 minuts de mit­jana la tem­po­rada 2005/06, amb Elmer Ben­nett i Mar­ce­linho Huer­tas com a bases) i una bona entrada en una plan­ti­lla on homes con­sa­grats con Bar­ton, Rudy o Mallet es fre­ga­ven els ulls en veure com aque­lla cri­a­tura els feia millors un cop i un altre i els conduïa a ser cam­pi­ons de la ULEB i a ser admi­rats a l’ACB.

Ho tenia tot a favor, i va com­pro­var com tot es pot girar. Després d’ena­mo­rar amb la Penya, de gua­nyar l’Euro­lliga amb el Barça i només amb 20 anys, la seva car­rera a l’NBA ha tin­gut de tot. Del rookie que es feia per­do­nar les man­can­ces amb la màgia que sor­tia de les seves mans a sor­tir del cer­cle de bases tin­guts en compte pels pro­jec­tes gua­nya­dors, amb una greu i ino­por­tuna lesió de genoll quan jugava amb els Tim­berwol­ves. Hau­ria estat demo­li­dor si Ricky no s’hagués rebel·lat con­tra el seu defi­ci­ent tir exte­rior, que ha cor­re­git, i con­tra l’eti­queta de psi­cològica­ment feble. Ricky ha tre­ba­llat per ser millor juga­dor cada estiu i s’ha sobre­po­sat a la mort de la seva mare a una edat que encara no toca fins al punt de con­ver­tir aquell fet luctuós en un estímul per­so­nal. No ha gua­nyat l’NBA però un traspàs oportú fa mira­cles, com bé saben Marc i Pau Gasol.

Ansu Fati té 16 anys i tot just treu el cap, però fa evo­car el Ricky Rubio debu­tant: talent, dese­qui­li­bri, visió del joc, incon­for­misme. També ha estat ben aco­llit, valo­rat i res­pec­tat, començant pel millor fut­bo­lista del món. Tot junt, i una madu­resa impròpia, li ha gene­rat una con­fiança enorme. Ha tin­gut la sort d’entrar en l’equip en absència de Messi i Suárez i s’ha estal­viat els ges­tos de des­a­pro­vació amb els braços oberts, típics de quan un jove ignora la jerar­quia, no la passa, se la juga i no marca. De moment, Val­verde ha estat atre­vit. Que con­tinuï pen­sant en ell com a part estruc­tu­ral de la plan­ti­lla és pro­ba­ble. Pro­te­gir-lo, no cre­mar-lo i acom­pa­nyar-lo quan vin­guin revolts i fra­cas­sos –que en vin­dran– és una obli­gació. Que només té 16 anys, i a aquesta edat Messi no havia ni debu­tat.