De millor n’hi ha només un

A Leo Messi i, per extensió, al fut­bol, no cal que li ator­guin el premi The Best per saber qui és el juga­dor que ha mar­cat la diferència al llarg del segle XXI. Però és just reconèixer que al cos­tat de sis botes d’or i cinc pilo­tes d’or –siguin de pro­cedència FIFA o France Foot­ball– li cor­res­pon poder exhi­bir el tro­feu que acre­dita sim­ple­ment qui és el millor. Reco­nei­xe­ments indi­vi­du­als que Messi sem­pre ha valo­rat però que públi­ca­ment ha situat en segon pla res­pecte als títols col·lec­tius i els ha vol­gut com­par­tir amb els que l’acom­pa­nyen en la plan­ti­lla del Barça. No per­dre mai de vista el valor del col·lec­tiu com a motor de les fites indi­vi­du­als és un atri­but que no tots els que s’auto­pro­cla­men els millors saben exer­cir. Messi sí que en sap.

El guardó recau en Messi pels mèrits fets la tem­po­rada 2018/19, i ho fa jus­ta­ment en un dels moments més deli­cats a àmbit col·lec­tiu del Barça en els últims anys. No tant perquè hi hagi un risc patent de que­dar des­ca­val­cat de la lluita per un títol –al setem­bre no és pos­si­ble–. Més aviat perquè el Barça sem­bla haver extra­viat el full de ruta. Avui arriba el Vila-real al Camp Nou, on aquest Barça ha sus­ten­tat tot el que de posi­tiu ha fet aquesta tem­po­rada. Fut­bol i resul­tats exi­gei­xen una recon­ducció ràpida. Perquè, con­ti­nu­ant amb els èxits col·lec­tius, la pos­si­bi­li­tat que el The Best 2019 i el millor de tots els temps pugui aca­bar la seva car­rera amb les qua­tre Cham­pi­ons que té des del 2015 es fa molt difícil d’assu­mir.