Guanyant el Vila-real, el Barça va fer dimarts el segon pas per posar-se a to. El primer havia estat la presa de consciència que hi ha un problema. Repenjar-se en dues golejades plàcides al Camp Nou era desenfocar l’anàlisi perquè la lliga s’haurà d’anar a buscar a fora, començant dissabte per un camp que és paradigma de la incomoditat, Getafe.

A finals de setembre no és moment d’estripar cartes. Ni de sentenciar Sergi Roberto, d’amortitzar Rakitic, d’assenyalar Junior Firpo per un partit –dimarts el lateral, titular de nou, va donar la raó a Valverde– ni de xiular Luis Suárez... Amb comptadíssimes excepcions, tots els jugadors de Valverde rendeixen amb els alts i baixos propis d’unes circumstàncies individuals a les quals se suma que la pretemporada no ha estat la ideal. Per això Suárez falla, Messi es lesiona i recau, Piqué i Busquets no tenen ritme... I per això Ansu Fati –aliè a aquests condicionants– meravella. És molt bo, però també n’és la resta de la plantilla, ara tan irregular i dispersa.

I no és només el Barça, són tots els equips grans els que pateixen d’aquest mal. Esperar una millora radical en un espai de temps curt és autoenganyar-se. Per això s’han d’entendre decisions de Valverde –no convocar, tenir a la banqueta o substituir pesos pesants– que en altres temps passarien per valentes i que ara s’entreveuen imprescindibles. L’assoliment del nivell òptim és un objectiu a mitjà termini. Si pot ser, amb el mínim possible d’incidents.