Gua­nyant el Vila-real, el Barça va fer dimarts el segon pas per posar-se a to. El pri­mer havia estat la presa de consciència que hi ha un pro­blema. Repen­jar-se en dues gole­ja­des plàcides al Camp Nou era desen­fo­car l’anàlisi perquè la lliga s’haurà d’anar a bus­car a fora, començant dis­sabte per un camp que és para­digma de la inco­mo­di­tat, Getafe.

A finals de setem­bre no és moment d’estri­par car­tes. Ni de sen­ten­ciar Sergi Roberto, d’amor­tit­zar Raki­tic, d’asse­nya­lar Junior Firpo per un par­tit –dimarts el late­ral, titu­lar de nou, va donar la raó a Val­verde– ni de xiu­lar Luis Suárez... Amb comp­tadíssi­mes excep­ci­ons, tots els juga­dors de Val­verde ren­dei­xen amb els alts i bai­xos pro­pis d’unes cir­cumstàncies indi­vi­du­als a les quals se suma que la pre­tem­po­rada no ha estat la ideal. Per això Suárez falla, Messi es lesi­ona i recau, Piqué i Bus­quets no tenen ritme... I per això Ansu Fati –aliè a aquests con­di­ci­o­nants– mera­ve­lla. És molt bo, però també n’és la resta de la plan­ti­lla, ara tan irre­gu­lar i dis­persa.

I no és només el Barça, són tots els equips grans els que patei­xen d’aquest mal. Espe­rar una millora radi­cal en un espai de temps curt és auto­en­ga­nyar-se. Per això s’han d’enten­dre deci­si­ons de Val­verde –no con­vo­car, tenir a la ban­queta o subs­ti­tuir pesos pesants– que en altres temps pas­sa­rien per valen­tes i que ara s’entre­ve­uen impres­cin­di­bles. L’asso­li­ment del nivell òptim és un objec­tiu a mitjà ter­mini. Si pot ser, amb el mínim pos­si­ble d’inci­dents.