A David Gallego no l’ha condemnat la falta de capacitació per dirigir un equip professional. Dir que l’ha sentenciat la falta de resultats, sent cert, tampoc és tota la veritat. De manera ostensible, a Gallego li han passat per sobre una sèrie de circumstàncies ambientals que no ha dominat, qui sap si fruit de la mateixa inseguretat de qui no té l’aval d’un currículum. Qui pensi que el punt de partida de Pochettino va ser similar, que no oblidi que l’ara tècnic del Tottenham era un mite periquito i, sobretot, tenia un magnetisme que ràpidament va atrapar tothom, plantilla i entorn. Res a veure.

Segurament són d’aquest caire els problemes que han posat fi a Gallego. Proposava més futbol que resultadisme, però a alguns jugadors els costa pair els canvis. Demanava disfrutar de l’Europa League però alhora criticava una part de l’entorn, aquells que “miren el futbol des del sofà amb la cigarreta i la Coca-cola”, i aquest entorn, que l’idolatrava per haver salvat l’equip fa dos anys, li ha perdut el respecte en tres mesos. I per assolir l’objectiu de passar les prèvies europees a l’agost ha oblidat el talent (Melendo, Darder) o no ha construït el joc al voltant del que tenia al camp (Marc Roca). Com que, a més, en les seves aparicions públiques no ha sabut articular un discurs estructurat, de fons, i s’ha anat a defensar (i a defensar els jugadors) de cada patacada, ha estat un blanc fàcil, i segurament inevitable, perquè 5 punts de 24 i sobretot el 0 de 12 a casa en la lliga deixen poc marge.