L’assemblea de compromissaris del Barça no va aprovar la implantació del vot electrònic, no pas perquè hi hagués més detractors que partidaris, sinó perquè no es va arribar a la majoria qualificada. L’any que ve hi haurà una nova oportunitat d’aprovar un canvi que, si el Parlament fa la feina, probablement tindrà l’empara legal que ara li falta.

Totes les facilitats per fomentar la participació en els processos democràtics seran benvingudes. D’entrada, perquè a la mateixa assemblea de compromissaris només hi va assistir un15% dels convocats. Malgrat tot, el vot és un acte tan seriós que mereix les màximes garanties de seguretat i fiabilitat. Blindar un procés com aquest no ha de ser un repte fora de l’abast del Barça. Però, per oferir les màximes garanties, el vot electrònic no podrà ser mai com fer un clic per respondre una enquesta de Twitter o signar una petició de change.org. Caldran filtres de seguretat que alentiran el procés i podrien dissuadir els menys destres en l’ús de les noves tecnologies. Serà una alternativa vàlida, però no per a tothom.

Si la directiva i el precandidat Víctor Font volen ser convincents, el millor que poden fer és deixar de mirar-se de cua d’ull i posar sobre una mateixa taula les idees d’uns i altres. Al capdavall, serà a benefici d’un club que, agradi més o menys, és als antípodes dels que són una empresa propietat d’un magnat o d’un estat, o dels que han estat patrimonialitzats per un president, com el Madrid.