L’esport és un dels elements d’integració més potents que ha inventat la humanitat. “A la presó, l’esport és un espai de convivència”, deia Raül Romeva, el pres polític amb més vocació esportista, en una entrevista el Nadal passat. L’esport és una eina útil fins i tot perquè persones de pensament antagònic cooperin per una finalitat compartida. Al capdavall, però, l’esport el practiquen i el segueixen persones. Les que tenen un grau elemental de sentit democràtic no poden restar impàvides davant una aberració com la de la sentència del Suprem, que no només afecta greument les vides dels líders polítics i socials, sinó que atempta contra l’essència de la democràcia com cap altre episodi des del 23 de febrer del 1981.

Una sentència que és política, com a resultat final d’un judici polític. Unes condemnes que no ens podem empassar amb el pretext que la història ja hi passarà comptes. Perquè es basen en un relat inventat, fet a mida per retorçar la llei i aplicar el tipus penal de sedició a simples manifestacions de la llibertat d’opinió, d’expressió i de debat polític i parlamentari. Són aquestes llibertats les que han estat condemnades per una sentència que retrotrau l’Estat espanyol mig segle enrere. Avui són 12 polítics i activistes. Demà, qualsevol de nosaltres.

La democràcia espanyola ha fet fallida. Ho delata la necessitat compulsiva de reiterar el missatge que Espanya és una democràcia plena. Si fos cert, no caldria insistir-hi, tenint com té l’Estat accés exclusiu als grans fòrums institucionals. Que la fallida no sigui irreversible exigeix un gran consens polític, avui dia quimèric, que vagi restituint uns principis democràtics que des de la primera majoria absoluta del PP han estat impunement menyspreats.

Són les estructures i els instruments de poder de l’Estat espanyol els que no paren de treballar per fracturar la societat catalana. Menteixen per sistema per generar un relat fictici que empari mesures de força. Amenacen per espantar-nos, perquè claudiquem. Ens volen derrotats per sempre, militarment, si cal. Que l’estratègia, tan pròpia de l’esport, ens ajudi a continuar avançant amb clarividència, fermesa i democràcia. Mentrestant, continuarem fent esport com a teràpia però sense perdre de vista que des d’ahir, i com ja va passar l’1 d’octubre del 2017, mai res tornarà a ser igual.