Equi­distància res­pecte a la política. Aquest ha estat el dis­curs ofi­cial del món de l’esport. La rea­li­tat, com tots sabem, és que no s’entén l’un sense l’altre. La història –i també el dia a dia– ens ho demos­tren. Aquesta equi­distància de la qual s’han fet cap­da­van­ters molts clubs, diri­gents i espor­tis­tes es va tren­car defi­ni­ti­va­ment amb la publi­cació de la sentència igno­mi­ni­osa con­tra els líders polítics i soci­als inde­pen­den­tis­tes. Enti­tats i espor­tis­tes van tren­car el silenci per mos­trar el seu rebuig. El món de l’esport tam­poc podia res­tar callat, ver­go­nyo­sa­ment equi­dis­tant, davant tal injustícia i regressió de drets soci­als. I les mos­tres d’adhesió van arri­bar a cen­te­nars. Des dels clubs més grans fins al més modes­tos. De punta a punta de país. Algu­nes decla­ra­ci­ons van ser més con­tun­dents que d’altres, cer­ta­ment, però en gran part es van pro­nun­ciar clara­ment a favor de la lli­ber­tat d’expressió i de mani­fes­tació, exi­gint la lli­ber­tat dels pre­sos polítics i recla­mant una solució política, i no penal, al con­flicte català. També és cert que hi va haver silen­cis cla­mo­ro­sos. I algu­nes acti­tuds de mit­ges tin­tes, que pot­ser hau­ria val­gut més que s’hagues­sin sumat a la llista dels qui feien veure que aquell era un dia qual­se­vol. Perquè que­dar-te a mig camí, en aquest moment del con­flicte, és ben galdós.

Per variar, a l’altra banda, Espa­nya va car­re­gar despòtica­ment con­tra aquells que van aban­do­nar l’equi­distància. Els que expres­sa­ven la seva opinió con­tra el que con­si­de­ra­ven una injustícia eren asse­nya­lats i mar­cats com a traïdors. És a dir, es feia política en majúscu­les. Un braç més d’aquest Estat opres­sor que té ten­ta­cles arreu. Indis­cu­ti­ble­ment també al món de l’esport. Amb Javier Tebas, pre­si­dent de La Liga, al cap­da­vant. I uns quants més al dar­rere que tam­poc que­da­ven curts. És la seva equi­distància, que la defi­nei­xen com un clar ali­ne­a­ment amb la pàtria espa­nyola. La resta, segons pro­pug­nen, és fer política. Del que fan ells, jo en dic mani­pu­lació i coerció de la lli­ber­tat d’expressió.

Però, en aquest con­text de pressió i coerció, em va sor­pren­dre gra­ta­ment com molts espor­tis­tes cata­lans, indi­vi­du­al­ment, es van des­fer dels gri­llons que tenien sub­misa la seva opinió i van mani­fes­tar públi­ca­ment allò que només expres­sa­ven en pri­vat. Amb timi­desa o amb rotun­di­tat, segons el cas. Però es defi­nien. Dei­xa­ven per fi l’equi­distància. En van ser uns quants, sor­to­sa­ment, però en neces­si­tem més. Molts més. Refe­rents mun­di­als, que en tenim uns quants, que amb una sola piu­lada o comen­tari a les xar­xes soci­als poden fer molt més per la inter­na­ci­o­na­lit­zació de la causa que qual­se­vol acció exte­rior del govern català. És trist, però és la rea­li­tat. En el moment d’excep­ci­o­na­li­tat que viu el país –i aquest sí que és excep­ci­o­nal de veri­tat– tot­hom és neces­sari. Cen­te­nars de milers de per­so­nes s’hi juguen la cara cada dia. Pren­dre consciència és una neces­si­tat. Fins ara acceptàvem pop com a ani­mal de com­pa­nyia. Però són moments molt greus i tot­hom és impres­cin­di­ble. Cal des­lliu­rar-se dels gri­llons de l’equi­distància.