1 hora, 59 minuts i 40 segons. La marca que passarà a la història de l’atletisme. El kenyà Eliud Kipchoge va trencar el cronòmetre en una carrera feta a la seva mida, a Viena. La marca no serà homologada perquè va comptar amb ajudes externes que no estan permeses per la Federació Internacional d’Atletisme. Però la gesta de Kingchoge ens deixa alguns aspectes per reflexionar que van molt més enllà d’una prova atlètica en particular.

Primer. La tecnologia i el big data revolucionen la indústria de l’esport. És impossible plantejar-se com seran les disciplines esportives en el futur sense preveure l’impacte que la tecnologia tindrà en la seva pràctica. No només perquè algunes disciplines posaran la tecnologia davant de les habilitats dels participants –parlo dels ja populars e-Sports, sotmesos a la dictadura dels publishers–, sinó perquè les disciplines clàssiques que coneixem no podran evitar que l’evolució tecnològica ens permeti una millora del rendiment dels esportistes, dels controls, etc. La tecnologia sempre anirà davant de la normativa i les federacions es veuran obligades a plantejar-se una adaptació a correcuita dels reglaments d’acord amb els canvis tecnològics. Ho metaforitza el professor Javier Peña, director del Centre d’Estudis en Esport i Activitat Física (Ceeaf) de la UVic-UCC: “Fins ara conduíem un cotxe sense tauler d’instruments, i ara ja podem tenir informació del que fa l’esportista en temps real, a nivell de càrrega externa i interna.”

Segon. Explica el sociòleg Joseph Maguire que en una “època d’incertesa” de l’esport global, que situa a partir dels anys seixanta, l’hegemonia d’Occident comença a estar qüestionada per la perifèria. Certament, l’atletisme ha estat dels pioners a fer de l’Àfrica un referent internacional. La prova de la marató està dominada per atletes kenyans (Eliud Kipchoge, Brigid Kosgei, Dennis Kimetto, Wilson Kipsang, Emmanuel Mutai, Mary Jepkosgei o Gladys Cherono) i etíops (Kenenisa Bekele, Mosinet Geremew o Tika Gelana), només amb les excepcions de la britànica Paula Radcliffe i la russa Lília Xobukhova. No només això, sinó que l’organització que algunes ciutats africanes han fet dels campionats del món –Kampala, la capital d’Uganda, amb el mundial de cros i Nairobi, a Kenya, amb el mundial juvenil de pista, tots dos el 2017– ha demostrat que l’Àfrica també pot estar preparada des del punt de vista institucional. Només cal confiança i, segurament, un xic d’ajuda. De fet, aquest és un aspecte transcendental que complementa la reflexió de Maguire a finals del segle XX: geopolíticament, en ple segle XXI també la perifèria pot trencar l’hegemonia occidental en l’esport.

Tercer. L’esport professional, es vulgui o no, és impossible de deslligar del sentiment nacional. Kenya va esclatar amb la marca de Kipchoge: l’atleta es va convertir en un heroi nacional, si no ho era ja. Els atletes, per a determinats països africans, esdevenen un “exercit simbòlic desarmat” –usant terminologia montalbaniana– a la conquesta d’una geopolítica marcada per les relacions de dominació nord-sud. En la prova de la marató domina el sud i, com s’ha vist, les seves estrelles marcaran el futur d’aquesta prova, l’evolució dels reglaments i la manera com les grans multinacionals hauran de fer front a la indústria de l’esport. Un èxit d’Àfrica.