Fa uns quants anys, quan això que n’han dit el procés estava en fase embrionària i l’independentisme anava in crescendo des d’unes posicions minoritàries, un significat vicepresident del Barça va expressar en un esmorzar off the record que el club seria fidel als seus orígens i al que ha representat històricament per al país i, en conseqüència, donaria suport al que decidís la majoria de catalans. En l’última dècada el Barça s’ha ajustat al seu compromís –Concert per la Llibertat, Via Catalana...– i, malgrat que sigui indemostrable, fa tota la sensació que prou que ho ha patit. La casualitat pot ser una entre cent, però Messi, Sandro Rosell... Continuem?

Ser del Barça, entrenar el Barça... No tots en saben, ni poden. La resposta del club a la sentència ha estat fulminant, la primera de l’anomenada societat civil. Més o menys, tots els agents de l’esport català tenien alguna pensada, però el pronunciament nítid i immediat del Barça va situar el llistó en un punt determinat. Els que hauríem aplaudit més radicalitat hem de saber valorar el grau de compromís i de desafiament als postulats oficials espanyols que ha adquirit el club.

A la institució la van seguir les persones. Tan sols a tall d’exemple i sense cap intenció jeràrquica, Ernesto Valverde –nascut a Extremadura, criat al País Basc– i Svetislav Pesic –nascut al costat del Danubi, a Novi Sad (Sèrbia) i ciutadà alemany– han parlat de manera que mereixen ser escoltats amb més sentit analític que passional, fins i tot per la classe política. Reclamava Valverde “màxima llibertat d’expressió” i constatava que els aldarulls “no es corresponen amb allò que coneixem de Catalunya en els darrers anys” alhora que rebutjava frontalment qualsevol comparació amb el País Basc: “No és comparable.” I reclamava a la classe política “passos endavant per trobar punts d’entesa, perquè s’estan vivint situacions que no són agradables de veure.” Coherència, amb gran disgust de l’Espanya colonialista i repressora que s’alimenta de la revenja.

Hi havia el risc que el precari domini del castellà de Pesic fes borrós el seu missatge. Quan el coach vol parlar, es fa entendre: “Jo vinc de Iugoslàvia, i Iugoslàvia no existeix. Allà van passar moltes coses, molt més greus que a Catalunya. No conec Catalunya només per Barcelona, també vaig estar un any a Girona, i Catalunya per mi és un dels millors llocs on he viscut, després de casa meva. Sento opinions diferents, a favor i en contra de la independència. Soc entrenador i la política no m’interessa, però vivim uns temps en que tots estem polititzats i hem de tenir opinió. I la manifestació d’avui [parlava divendres, després del partit de l’Eurolliga] ha estat molt positiva. No puc entendre el que va passar dilluns [la sentència]. La manifestació d’avui, sense violència, és la demostració que la gent té raons per mostrar la seva opinió i les seves emocions. Catalunya és el seu país, i si no pots opinar a casa teva, on podràs fer-ho?” Llibertat.

En general, la reacció de l’esport català ha estat positiva. Uns més compromesos i d’altres més tebis, però l’exigència d’una solució basada en l’acord polític entre iguals cada vegada s’imposa més als silencis i fa veure als porucs que el silenci i la pretesa neutralitat juguen a favor de la part repressora.