Em va resultar especialment sorprenent que determinats tertulians o periodistes blanquegessin la decisió política de la LFP d’alterar les dates del clàssic que s’havia de jugar a Barcelona, el mateix dia que 350.000 persones –segons la Guàrdia Urbana d’Albert Batlle– tornaven a reclamar la llibertat dels líders polítics independentistes empresonats. Javier Tebas, que manté una guerra oberta amb el president de la federació espanyola, és especialment sospitós de prendre decisions per qüestions polítiques amb l’estómac calent. No tinc cap mena de dubte que, abans que res, va pensar de quina manera podia estalviar-se problemes a l’hora d’internacionalitzar la imatge de la Lliga –en franca carrera per igualar els números internacionals de la Premier League–, però no m’equivocaria pas gaire si faig el descregut i sospito de les també intencions polítiques que va tenir a l’hora de proposar aquesta modificació del calendari de competició.

Les seves relacions històriques amb l’extrema dreta delaten l’home al qual, com a gestor, segurament pocs li poden criticar la manera com ha contribuït a desenvolupar la indústria del futbol a Espanya. Però què voleu que us digui: per a un simpatitzant de l’extrema dreta, com és ell, contribuir a basquitzar el conflicte que viu el Principat és un caramel més que suculent. De fet, que els dos clubs es neguessin, de bones a primera, a intercanviar-se l’ordre dels partits ja diu moltes coses. Però ja hem vist que els clubs no manen tant com es pensen, o en tot cas, després de fer el ploricó acaben sent còmplices de la batalla encoberta entre Javier Tebas i Luis Rubiales, que, tot i ser tots dos extremadament ambiciosos, no comparteixen gens els ideals polítics, com detallava una magnífica peça de Toni Padilla al diari Ara.

Per la seva banda, malgrat els lògics arguments esportius del Madrid per no voler jugar el segon clàssic de la temporada al Camp Nou, la polèmica ha tornat a visualitzar la lluita de legitimitats que hi ha a can Barça cada vegada que el club ha de prendre decisions transcendentals: la dels socis, valedors dels valors històrics de l’entitat (catalanisme, democràcia, multiesports i universalitat), i la dels directius i jugadors que han de participar i adaptar-se (agradi o no) a les dinàmiques de la indústria si volen mantenir el club entre els millors del món.

Certament, el club s’ha posicionat clarament a favor de la llibertat dels presos polítics. Però els socis sempre demanaran més. No cal oblidar que mentre la marca arriba a tots els confins del món, dels 142.323 socis que té el club (2018), el 92,5% són de Catalunya, uns 11.000 fins i tot residents al barri de les Corts. Els interessos de l’organització, que s’estructura gerencialment com una multinacional de l’entreteniment, i els dels socis que encara es creuen propietaris d’una entitat que podria prendre decisions de manera assembleària, possiblement cada dia se separaran més si els tres col·lectius (jugadors, directiva i socis) no tenen sensibilitat per entendre’s i buscar complicitats estructurals més enllà de celebrar els gols i els títols. Amb la dinàmica que porta el país, la Catalunya del segle XXI que ha enquistat el conflicte, hi haurà molts altres moments en què aquest debat entre legitimitats es posarà sobre la taula. Caldrà que tothom ho tingui present i, d’aquesta manera, ens estalviarem més d’un desencantament.