L’edat es mesura en l’extra­po­lació de cadascú a una hipotètica car­rera espor­tiva. Així doncs, quan feies con­tra­ban amb cro­mos d’en Guar­di­ola durant la infan­tesa, divi­sa­ves una dècada de marge per acon­se­guir com­par­tir ves­ti­dor amb els fut­bo­lis­tes que tenies engan­xats dins una agenda esco­lar buida de tas­ques acadèmiques. Lla­vors, quan un irromp a l’edat de con­duir i de la lega­lit­zació de certs vicis, ini­cia un exer­cici de melan­gia davant la conei­xença llu­nyana d’un jove pre­pa­rat per debu­tar al Camp Nou, men­tre el res­pec­ta­ble deam­bula sense rumb entre les men­ti­des de Freud per­du­des pels pas­sa­dis­sos d’una facul­tat de lle­tres qual­se­vol. És el moment de repe­tir-se: “Ara soc jo qui hau­ria de sor­tir a l’àlbum de la Lliga”, però real­ment amb aque­lles estre­lles tan sols es com­par­teix l’anhel de rebre un tracte sin­gu­lar en locals noc­turns parits per fer-se gran abans d’hora. És una època de refe­rir-se als juga­dors des de la pròpia cro­no­lo­gia vital, amb sentències com ara: “És un any més petit o sis mesos més gran que jo” i, d’aquesta manera, sen­tir-se part d’aque­lla samar­reta embo­li­cada pels Reis d’Ori­ent anys enrere i com­prada en l’edat adulta amb els pocs diners sobrants d’un estiu de mal­trac­ta­ment labo­ral en un res­tau­rant de costa. De tota manera, la lògica de no sen­tir-se sol en la frus­tració de no haver-se gua­nyat la vida gràcies a un talent bar­roc amb la pilota, ajuda a sati­rit­zar les pròpies des­fe­tes fins que el trauma ens atro­pe­lla quan els cul­pa­bles del nos­tre ostra­cisme fut­bolístic abai­xen el telo pels segles del segles. Xavi, a Qatar; Ini­esta, al Japó, i Valdés fent de Valdés, men­tre el res­pec­ta­ble va tenint fills tot pre­sen­ci­ant l’eclosió de joves nas­cuts després de l’arri­bada de Ronal­dinho a Bar­ce­lona.

Sem­bla el final, però no, perquè aquesta història de des­en­cant amb les elits espor­ti­ves té una con­tinuïtat periòdica amb la il·lusió actual d’ocu­par les ban­que­tes dels clubs més selec­tes d’Europa, i, així, rebol­car-se per la zona tècnica d’espais mítics tot dibui­xant movi­ments cor­po­rals només com­pren­si­bles a Sant­pe­dor. De totes mane­res, sabem que toca dir prou. Sí senyor, prou per un tema de salut men­tal. Ha arri­bat el dia de fer un exer­cici públic de negació dels nos­tres deli­ris per posar fre al cer­cle viciós de la frus­tració, ja que l’anhel d’entre­na­dor d’avui serà el desig de les secre­ta­ries tècni­ques del demà, i més enda­vant, quan tot pengi i haguem dei­xat els prin­ci­pis anes­te­si­ats en una nego­ci­ació anònima, el de les llot­ges opu­len­tes àvides de tas­tar la sub­or­na­ble eròtica del poder. Per tant, toca cre­mar qui­me­res i pos­seir l’única ambició de ser el pre­si­dent d’honor de la nos­tra pròpia vida: asse­gut en una butaca de pell men­tre mirem els ídols fut­bolístics dels nos­tres nets per la tele, uns nens con­vençuts que un dia arri­ba­ran al Camp Nou tal com ho férem nosal­tres quan sos­teníem un cromo d’en Guar­di­ola entre les mans i hi vèiem un marge de deu anys abans de fer el salt defi­ni­tiu. Això és la con­tinuïtat de la història i nosal­tres, uns per­de­dors de luxe, i la veri­tat, no ho can­vio per cap altra cosa perquè els grans tri­omfs es fona­men­ten sem­pre en les der­ro­tes més amar­gues i, de per­dre, nosal­tres en som espe­ci­a­lis­tes.