Avui comença a Madrid la copa Davis promoguda per l’empresa de Gerard Piqué. Una iniciativa que, un cop superi reticències com les de Roger Federer o Alexander Zverev, segur que contribuirà a racionalitzar un calendari que s’està descontrolant i que acaba amb jugadors estressats mentalment i lesionats físicament en un nombre molt més elevat que una dècada enrere.

La nova Davis acaba sent, en la pràctica, com un torneig ATP més, dels que duren una setmana, però amb la dosi d’espectacle de tenir un bon grapat dels top 10 en pista (sis, aquesta vegada) i amb el component nacional que cadascú li vulgui atorgar. Estalvia unes quantes eliminatòries (s’hi accedeix superant-ne una o bé per invitació o per classificació de l’any anterior) i uns quants viatges.

Però de res servirà aquest esforç de racionalitat si l’ATP continua eixamplant el calendari. Aprofitant que ha retirat la puntuabilitat a la Davis, acaba de contraprogramar rescatant la copa ATP, també per a equips estatals, que es jugarà del 3 al 12 de gener. Un disbarat més que té com a conseqüència que els jugadors més veterans van seleccionant les seves aparicions. Entre els 80 partits que haurà jugat aquest 2019 Medvedev o els 79 de Tsitsipas i els 63 de Federer o els 60 de Nadal (que ha estat lesionat) hi va un món. Res té de particular que les últimes edicions de la copa Masters, el darrer torneig de l’any, les hagin guanyat els jugadors més joves o els que s’han dosificat.