La desconvocatòria de la vaga de les futbolistes és una decisió que parla bé de la coherència del plantejament de les jugadores sobre el conveni. És millor tenir un punt de partida, per modest que sigui, que no tenir res, però també es constata que han hagut d’assumir objectius modestos perquè una reivindicació legítima pugui tenir una sortida realista.

La primera divisió femenina no és una categoria professional i, de fet, les xifres acceptades pels clubs com a bases del futur conveni deixen ben clar que el professionalisme és per a les privilegiades. 16.000 euros bruts de salari mínim, que poden ser 12.000 si s’aplica una dedicació parcial, no només no permeten viure del futbol, sinó que en la majoria de casos exigeix una altra feina per completar una renda de subsistència. Amb tot, la regulació mínima de les relacions laborals és saludable, exigible, i una base sobre la qual anar millorant.

Ha quedat clar que els clubs de primera divisió no generen globalment prou ingressos per suportar un conveni que reculli unes condicions menys gasives. Aquest primer acord ha de ser un factor d’estabilitat i de seriositat en la gestió de la categoria, que hauria de traduir-se en l’increment de recursos. I si de moment no hi ha 16 clubs amb capacitat econòmica per assumir el conveni, que la lliga redueixi el nombre d’equips.

La gran decepció al voltant de la vaga ha estat la nul·la –amb mínimes però honorables excepcions– solidaritat del futbol professional masculí.