Eric Surís defensa que la participació de l’Spar Citylift a l’Eurolliga de bàsquet femení és una experiència per gaudir, per donar-ho tot, per fer disfrutar el públic gironí i posar contra les cordes cada rival que passa per Fontajau. Es manté prudent, com sempre, i evita marcar objectius esportius. No és d’aquells de treure pit abans d’hora i mesura totes i cadascuna de les paraules que diu en públic. Però això no és incompatible amb ser ambiciós, que ho és, com tot aquell que es dedica a l’esport. El concepte de passar-ho bé, en el món professional de la competició, té un caire eufemístic. Quan el tècnic de l’Uni parla de gaudir es refereix a sacrifici, lluita, fe i intensitat. A ofegar el rival defensivament fins a l’extenuació. A córrer al contraatac. I a tornar a pressionar de nou. Aquesta és la seva manera d’entendre la diversió. Ho porta a l’ADN. I com que aquesta lliçó la tenen ben apresa les seves jugadores, Surís vol més, encara que no ho digui davant els micròfons.

Si la qüestió és gaudir, gaudirem. D’aquest entrenador en podem esperar grans coses i l’hem de felicitar per la feina que fa, malgrat que a Girona ens costa molt exalçar un dels nostres. És com si ens arrenquessin un queixal. Sempre trobem que n’hi ha un de fora més preparat, en comptes de celebrar que el talent el tenim a casa. Asseverem que es podria dirigir millor, sense conèixer les interioritats del vestidor, ni el dia a dia de l’equip, i sense destacar la dificultat de prendre decisions en calent. En fi, que ens agrada més criticar que reconèixer que aquell nen que va començar en les categories de formació del GEiEG s’ha convertit en un entrenador referent a la lliga espanyola i que es comença a fer un nom a Europa.

I més enllà de gaudir, què més podem esperar d’aquesta Eurolliga? Ara que els socis xalen com mai veient com cauen a casa dominadors de la competició com el Sopron i, dimecres passat, el Dinamo Kursk. Ara que es disfruta d’una connexió màgica entre la pista i la grada, generat per un joc dinàmic, atrevit i amb cor, i que té com a resposta l’assistència de 3.000 persones a Fontajau, un dia entre setmana al vespre, i malgrat la temptació de quedar-se al sofà de casa veient un partit decisiu del Barça a la Champions. Ara que el caliu és ben viu, és difícil conformar-se només amb això. Tocant de peus a terra, però reconeixent les capacitats i les ganes d’aquesta plantilla, per què no desitjar fer un pas més? Sabem que, en l’Eurolliga, guanyar fora de casa és una quimera. Que comporta un peatge que es paga a la lliga espanyola –i ho vam veure aquest diumenge–. Que l’objectiu d’aquesta temporada no és alçar un títol europeu, ni de bon tros. Però és que ens ho estem passant tan bé! I ara tenim un atractiu afegit: la possibilitat que Fontajau sigui la seu de la propera final four. Res està decidit, però el sol fet que s’estudiï la possibilitat ja demostra la importància que està prenent l’equip, el club i la ciutat a escala europea. Aquell gaudir que propugna Surís ara mateix flueix i s’escampa com una taca d’oli. I va creant un pòsit que hem de saber valorar.