El president de la LFP acaba de dimitir per avançar eleccions i tornar-s’hi a presentar. És una maniobra de manual quan un dirigent percep que està perdent suports, o els pot perdre. Totes les raons que ha exposat el directiu aragonès són pretextos per justificar-se. Que si la negociació dels drets d’imatge, que si la perspectiva d’un nou govern –gens afí a la seva ideologia, tot s’ha de dir– amb suposades intencions legislatives invasives, que si l’oposició a l’ampliació de les competicions europees... Tot plegat només amaga una sensació de menor fortalesa que en temps passats. Deu ser que en els últims anys els contenciosos que planteja ja no es compten per victòries, pel fracàs del seu emblemàtic projecte de jugar partits a l’estranger, per les seves maneres de dirigir o per les seves simpaties amb la ultradreta –que ell mateix aireja sense rubor–, és possible que alguns dels afiliats a la LFP ja no el considerin un gestor exemplar, que era l’argument amb el qual es mostraven comprensius amb els seus excessos.

Tampoc cal ser ingenu: si Tebas anticipa les eleccions i les tracta gairebé com una moció de confiança, és per obtenir un resultat nítid que deixi els crítics un temps en silenci. Però si hi ha una alternativa, és el moment de jugar-la i amb força, no des d’una discrepància ideològica –es tracta del negoci del futbol– que generaria clarament divisió, sinó des de la crítica a una gestió i a un gestor manifestament millorables.