Que quan toca futbol es fa caixa als bars i restaurants és de sobres conegut. De fet, sigui a la nostra cultura mediterrània o en racons més freds del nord europeu, veure el futbol acompanyat mentre prens una cervesa és gairebé un acte social, mínim dos cops per setmana: tertúlia, crits i laments, a parts iguals. A veure!, qui no ho té com un dels principals espais d’evasió de la quotidianitat? Però em va sorprendre de saber, també, que a Espanya les xifres ens indiquen que hi ha gairebé un 50% dels establiments que ofereixen futbol que ho fan de manera irregular, i el president de LaLiga, Javier Tebas, està fet una fúria. És a dir, que hi ha molts establiments que no tenen ganes de gastar-se entre 200 i 300 euros al mes que val contractar el servei a una operadora i, per tant, prefereixen jugar a la picaresca buscant-se maneres alternatives d’accedir a un contingut, el futbol, que costa 1.400 milions d’euros anuals en concepte de drets televisius. Més xifres, apuntava el diari As: mentre a la Gran Bretanya es recapten 600 milions d’euros anuals amb permisos de retransmissió per als pubs, a Espanya LaLiga només ingressa 100 milions.

D’aquests que no tenen ganes de pagar, alguns (potser molts!) són uns garrepes i volen fer créixer desacomplexadament el compte corrent dels seus negocis, sense voler adonar-se que abans hi ha hagut qui ha pagat un dineral perquè el futbol és el principal contingut driver del negoci televisiu d’aquest país. Producte driver: producte que serveix per a obrir nous mercats o fidelitzar les audiències d’una cadena de televisió. Ara bé, potser també hi ha qui no podria arribar a final de mes si es gasta uns centenars d’euros amb aquests paquets exclusius per a bars i restaurants, que poden costar gairebé igual que el lloguer de l’establiment en algun poble amagat de Catalunya. La situació no té una solució fàcil, perquè si bé el futbol es converteix en un ingredient ideal per atraure clientela a qualsevol bar, també és cert que no té res a veure tenir aquest establiment al centre de Barcelona, en una capital de comarca o en un micropoble del Principat. Actualment, Catalunya té 336 micropobles, la població dels quals té tot el dret a reunir-se al bar de la plaça, gairebé en família, i gaudir dels gols de Leo Messi, la remuntada de l’Espanyol o, esperem-ho, l’ascens del Girona.

Segurament hi ha qui s’ha trencat el cap buscant una solució equànime per a tothom. Però del que tinc la sensació que es queixen els restauradors de zones amb baixa densitat de població és que ni les operadores ni LaLiga no han posat sobre la taula un sistema de quotes que estiguin en relació amb els clients potencials de cada local. No tinc clar si aquesta seria la solució per aconseguir reduir el nombre d’establiments que emeten irregularment el futbol, principalment, usant llicències de particulars que costen la meitat. Però potser seria la manera que les operadores i LaLiga demostressin una certa sensibilitat amb la diversitat del país, que no tot acaba reduint-se als paràmetres que funcionen a les grans ciutats. El totpoderós Tebas pot articular una xarxa d’inspectors que recorrin el territori, però la sensació que estem davant d’un problema estructural mal resolt en el marc de la indústria televisiva d’aquest país és de calaix.