Un esportista sense cor no és res. No em refereixo a l’òrgan vital, que és evident que és imprescindible per a tothom, siguem esportistes o no. Em refereixo al cor com a motor per no abaixar els braços en els moments complicats, a l’ànima que poses per lluitar contra les adversitats, a la fe en el que fas malgrat que sembli que tot va a la contra. Quants jugadors de qualitat no han acabat de fer el salt definitiu i s’han quedat a mig camí. Quants equips han generat grans expectatives i han acabat fracassant. Perquè els faltava cor, ànima. I sense cor i sense ànima, malgrat el talent i les qualitats físiques, el més probable és que et converteixis, tard o d’hora, en un esportista mediocre. En un “podria haver estat”.

Hi ha un equip que ens està demostrant que és tot cor, tot ànima. Té talent i qualitats físiques, però quan és davant un equip millor en aquests aspectes hi posa una dosi afegida de fe cega en les seves possibilitats. L’Spar Citylift Girona ens està regalant nits memorables a l’Eurolliga femenina de bàsquet. Allò que havia de ser un premi al títol de lliga aconseguit la temporada passada, un divertimento sense pressions ni grans objectius, s’està convertint en un període podríem dir que històric per al club. Per Fontajau han caigut torres tan poderoses com el Sopron, el Dinamo de Kursk i, la setmana passada, el Montpeller. I és en aquest darrer partit quan l’èpica ha arribat a un punt sublim. Amb 17 punts en contra i l’equip rival fent un recital de llançament i de potencial físic, l’equip gironí no es rendeix, hi posa cor, hi posa ànima, tira de fe i acaba enduent-se el matx només per un punt de diferència i amb l’ai al cor per un darrer llençament de les franceses que acaba fent la corbata al cèrcol. I esclata l’èxtasi a la graderia, amb un pavelló ple, com en les darreres nits europees. I encara que aquell darrer llançament hagués acabat entrant, l’ovació per a les jugadores hauria estat la mateixa. Perquè quan es perd quan l’equip ho dona tot, l’afició ho valora. Quan hi ha entrega, cor i ànima, no hi ha retrets.

I no sabem què passarà en aquesta Eurolliga, amb un grup en què tots els equips estan molt ajustats i qualsevol pot aconseguir una de les quatre places per als quarts de final. Dijous ens toca rebre el Fenerbahce, el líder, que només ha sofert dues derrotes. Una anàlisi freda donaria d’entrada la victòria a les turques. De fet,a l’hora de fer aquest article, a l’aplicació de l’Eurolliga, només el 35% dels usuaris dona per vencedor el roster gironí. Però l’Uni ja ha demostrat sobradament que, quan es juga contra ell, dos més dos no són quatre. Que el seu afegit de cor i ànima no surt a les estadístiques però pot acabar decantant la balança. I trepitjaran el parquet gironí jugadores de renom com Anna Cruz, Cecilia Zandalasini, Elizabeth Williams i l’espectacular Alina Iagupova, entre d’altres. Noms que per si sols intimiden i que, junts en un mateix equip, fan que el repte sigui màxim. Però poden estar segurs que, aquest dijous, l’Spar no sortirà intimidat. Ni el públic donarà el partit per perdut, malgrat que en algun moment sembli que estigui dat i beneït. Perquè sabem que hi haurà cor, hi haurà ànima, hi haurà fe. I quan això existeix, sorgeix la màgia i llavors tot és possible.