Un espor­tista sense cor no és res. No em refe­reixo a l’òrgan vital, que és evi­dent que és impres­cin­di­ble per a tot­hom, siguem espor­tis­tes o no. Em refe­reixo al cor com a motor per no abai­xar els braços en els moments com­pli­cats, a l’ànima que poses per llui­tar con­tra les adver­si­tats, a la fe en el que fas mal­grat que sem­bli que tot va a la con­tra. Quants juga­dors de qua­li­tat no han aca­bat de fer el salt defi­ni­tiu i s’han que­dat a mig camí. Quants equips han gene­rat grans expec­ta­ti­ves i han aca­bat fra­cas­sant. Perquè els fal­tava cor, ànima. I sense cor i sense ànima, mal­grat el talent i les qua­li­tats físiques, el més pro­ba­ble és que et con­ver­tei­xis, tard o d’hora, en un espor­tista medi­o­cre. En un “podria haver estat”.

Hi ha un equip que ens està demos­trant que és tot cor, tot ànima. Té talent i qua­li­tats físiques, però quan és davant un equip millor en aquests aspec­tes hi posa una dosi afe­gida de fe cega en les seves pos­si­bi­li­tats. L’Spar City­lift Girona ens està rega­lant nits memo­ra­bles a l’Euro­lliga feme­nina de bàsquet. Allò que havia de ser un premi al títol de lliga acon­se­guit la tem­po­rada pas­sada, un diver­ti­mento sense pres­si­ons ni grans objec­tius, s’està con­ver­tint en un període podríem dir que històric per al club. Per Fon­ta­jau han cai­gut tor­res tan pode­ro­ses com el Sopron, el Dinamo de Kursk i, la set­mana pas­sada, el Mont­pe­ller. I és en aquest dar­rer par­tit quan l’èpica ha arri­bat a un punt sublim. Amb 17 punts en con­tra i l’equip rival fent un reci­tal de llançament i de poten­cial físic, l’equip gironí no es ren­deix, hi posa cor, hi posa ànima, tira de fe i acaba endu­ent-se el matx només per un punt de diferència i amb l’ai al cor per un dar­rer llençament de les fran­ce­ses que acaba fent la cor­bata al cèrcol. I esclata l’èxtasi a la gra­de­ria, amb un pavelló ple, com en les dar­re­res nits euro­pees. I encara que aquell dar­rer llançament hagués aca­bat entrant, l’ovació per a les juga­do­res hau­ria estat la mateixa. Perquè quan es perd quan l’equip ho dona tot, l’afició ho valora. Quan hi ha entrega, cor i ànima, no hi ha retrets.

I no sabem què pas­sarà en aquesta Euro­lliga, amb un grup en què tots els equips estan molt ajus­tats i qual­se­vol pot acon­se­guir una de les qua­tre pla­ces per als quarts de final. Dijous ens toca rebre el Fener­bahce, el líder, que només ha sofert dues der­ro­tes. Una anàlisi freda dona­ria d’entrada la victòria a les tur­ques. De fet,a l’hora de fer aquest arti­cle, a l’apli­cació de l’Euro­lliga, només el 35% dels usu­a­ris dona per ven­ce­dor el ros­ter gironí. Però l’Uni ja ha demos­trat sobra­da­ment que, quan es juga con­tra ell, dos més dos no són qua­tre. Que el seu afe­git de cor i ànima no surt a les estadísti­ques però pot aca­bar decan­tant la balança. I tre­pit­ja­ran el par­quet gironí juga­do­res de renom com Anna Cruz, Ceci­lia Zan­da­la­sini, Eli­za­beth Willi­ams i l’espec­ta­cu­lar Alina Iagu­pova, entre d’altres. Noms que per si sols inti­mi­den i que, junts en un mateix equip, fan que el repte sigui màxim. Però poden estar segurs que, aquest dijous, l’Spar no sor­tirà inti­mi­dat. Ni el públic donarà el par­tit per per­dut, mal­grat que en algun moment sem­bli que esti­gui dat i beneït. Perquè sabem que hi haurà cor, hi haurà ànima, hi haurà fe. I quan això exis­teix, sor­geix la màgia i lla­vors tot és pos­si­ble.