Futbolísticament, el d’avui no és un clàssic amb característiques especials. De fet, a banda que tots dos equips hi arriben empatats a punts i que, per tant, hi ha el lideratge en joc, no passaria de ser un Barça-Madrid de qualsevol primera volta de qualsevol lliga. Ni hi ha hagut polèmiques, ni friccions entre directives ni conflictes especials durant una pretemporada que ja queda lluny.

El d’avui seria un clàssic qualsevol si no fos perquè la publicació de la sentència del Suprem el va convertir en vehicle imprescindible del rebuig a una justícia injusta, de crítica a la judicialització de la política i de clam per una solució pactada entre governs. Tot això, afegit a la reivindicació nacional de l’última dècada.

La data del clàssic va deixar de ser un dia qualsevol quan el Suprem va fer públiques les condemnes el 14 d’octubre. Javier Tebas va demostrar ser un passerell quan va ficar-hi el nas i el que va aconseguir va ser un ajornament des del 26 d’octubre fins avui. La ciutadania ha tingut gairebé dos mesos més de coll per pensar i organitzar les protestes.

El Tsunami Democràtic no vol boicotejar el Barça-Madrid. El vol utilitzar com a aparador perquè 700 milions d’espectadors sàpiguen que l’Estat espanyol vulnera sistemàticament drets a Catalunya. Tant de bo que la protesta no sigui censurada per les càmeres a dins del Camp Nou. Avui, la reivindicació és la prioritat. I si el partit es juga amb normalitat i el guanya el Barça, oli en un llum.