El clàssic amb menys futbol i valentia dels últims anys no va respondre a les expectatives, ni de bon tros. Ni el Barça ni el Madrid estan per tirar coets. Però el partit ha permès comprovar que alguna cosa hi ha d’intercanvi de models respecte a uns anys enrere. El Madrid ara té més joc i combinació però poc verí a l’àrea. Tot són xuts llunyans i centrades a l’olla. El Barça, antic paradigma del joc a partir de la possessió de la pilota, ara se sent més bé en espais oberts i amb atacs curts on, amb Messi, és més esmolat. Potser n’hi pot haver prou per guanyar la lliga, la copa i la imminent supercopa, però aspirar a la Champions dominant només les àrees és tot un repte. El del 0-0 és un punt decebedor i retenir el lideratge per goal average, poc engrescador.

L’altre partit el jugava el Tsunami Democràtic, que acaba de comprovar que, quan s’anuncien accions en un espai i un moment concret, és complex fer-les visibles totes. Objectiu assolit: validar un cop més que es tracta d’un moviment pacífic i cívic. Els de les barricades i els incendis no són Tsunami. Pel que fa a les accions, la concentració als rodals del Camp Nou no era la més rellevant. El missatge al món s’havia d’emetre des de dins de l’estadi i, tot i els intents de la realització televisiva per obviar les pancartes i el llançament de pilotes al camp, les dues grans pancartes i la crida dels lemes habituals van ser ben perceptibles. Però obtenir un efecte sorpresa es complica quan es rep un marcatge tan sever com el d’ahir.