Un Barça en transició

En les últi­mes tem­po­ra­des el Barça ha donat símpto­mes d’esgo­ta­ment del fut­bol que va fer cim amb Guar­di­ola. Aquest curs, deci­si­ons de mer­cat i el com­por­ta­ment de l’equip en alguns par­tits ja han donat forma a una per­cepció que el par­tit con­tra el Madrid ha reblat: l’equip està ini­ci­ant una tran­sició que se supo­sava asso­ci­ada a la reti­rada de Messi i que s’ha hagut d’abor­dar amb el millor de la història en plena forma. De fet, ell i Piqué –tots dos del 1987– van ser els més llu­ents en el clàssic.

Per qüesti­ons d’edat, físiques o de men­ta­li­tat, l’equip de Val­verde ja no és perillós mit­jançant la pos­sessió, ins­tal·lant-se a camp con­trari. Ho és quan juga en tran­sició. Tam­poc té bona sin­to­nia amb la pressió alta, ni per exe­cu­tar-la, com abans, ni per sor­tir-ne amb pilota con­tro­lada quan és el rival qui l’aplica. El Barça de Val­verde és verinós quan el rival es queda desor­ga­nit­zat, mal posi­ci­o­nat, després d’una pèrdua. És, amb traç grui­xut, com jugava el Madrid fa entre cinc i deu anys. I gua­nyava. Però el Barça tam­poc s’hi acaba de sen­tir còmode perquè, de la mateixa manera que en fase defen­siva Messi i Suárez es des­pen­gen i les línies se sepa­ren, li costa ajun­tar-se en la pressió. Ha pas­sat de ser un equip dife­ren­ci­a­ble pel seu mig del camp a viure de les àrees. Amb aquests con­di­ci­o­nants, el Madrid amb més fut­bol dels últims anys no ha pas­sat del 0-0 al Camp Nou. És una dada, però sem­pre és molt més fia­ble refiar-se més de les pròpies capa­ci­tats que de les man­can­ces del rival.