Editorial

L’EDITORIAL

Un Barça en transició

En les últimes temporades el Barça ha donat símptomes d’esgotament del futbol que va fer cim amb Guardiola. Aquest curs, decisions de mercat i el comportament de l’equip en alguns partits ja han donat forma a una percepció que el partit contra el Madrid ha reblat: l’equip està iniciant una transició que se suposava associada a la retirada de Messi i que s’ha hagut d’abordar amb el millor de la història en plena forma. De fet, ell i Piqué –tots dos del 1987– van ser els més lluents en el clàssic.

Per qüestions d’edat, físiques o de mentalitat, l’equip de Valverde ja no és perillós mitjançant la possessió, instal·lant-se a camp contrari. Ho és quan juga en transició. Tampoc té bona sintonia amb la pressió alta, ni per executar-la, com abans, ni per sortir-ne amb pilota controlada quan és el rival qui l’aplica. El Barça de Valverde és verinós quan el rival es queda desorganitzat, mal posicionat, després d’una pèrdua. És, amb traç gruixut, com jugava el Madrid fa entre cinc i deu anys. I guanyava. Però el Barça tampoc s’hi acaba de sentir còmode perquè, de la mateixa manera que en fase defensiva Messi i Suárez es despengen i les línies se separen, li costa ajuntar-se en la pressió. Ha passat de ser un equip diferenciable pel seu mig del camp a viure de les àrees. Amb aquests condicionants, el Madrid amb més futbol dels últims anys no ha passat del 0-0 al Camp Nou. És una dada, però sempre és molt més fiable refiar-se més de les pròpies capacitats que de les mancances del rival.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.