A què aspira Arturo Vidal?

No cal cap prova empírica perquè sigui una evidència que si Arturo Vidal fos titu­lar o el pri­mer canvi del mig del camp del Barça, no hau­ria denun­ciat el club per uns pre­sump­tes impa­ga­ments que, un cop escol­tats els uns i els altres i sent benèvols, són com a mínim inter­pre­ta­bles i de cap manera motiu de denúncia sinó de nego­ci­ació en una relació entre empresa i tre­ba­lla­dor mínima­ment nor­mal.

És fàcil arri­bar a la con­clusió que Arturo Vidal vol més minuts i tiba la corda per forçar un traspàs. L’Inter, entre­nat per Anto­nio Conte –que ja va diri­gir el xilè a la Juven­tus–, el vol. Vidal ha dis­po­sat de 38 minuts per par­tit i només se n’ha per­dut qua­tre de lliga –d’entre els suplents, és qui més n’ha dis­pu­tat– i hau­ria de saber que Val­verde hi ha comp­tat sem­pre –no com amb Art­hur, Aleñà o Raki­tic, que han anat entrant i sor­tint– i que amb el mata­roní cedit al Betis la seva quota no pot fer altra cosa que aug­men­tar. Per la suma d’experiència, pro­fes­si­o­na­li­tat, com­ba­ti­vi­tat i adap­tació natu­ral als par­tits enfan­gats, el xilè és una peça sin­gu­lar en la plan­ti­lla. I en ter­mes d’estratègia de club, des­pren­dre’s d’un juga­dor que té un rol defi­nit no pot sor­tir gai­rebé rega­lat. Als 32 anys, Vidal no pot ser un il·lús i creure que pot ser titu­lar al Barça o que el dei­xa­ran mar­xar per només 10 o 12 mili­ons. L’estratègia de la denúncia per forçar un traspàs, tant si és seva com dels seus asses­sors, és una teme­ri­tat i una falta de res­pecte al Camp Nou que tant li fa cos­tat.