No cal cap prova empírica perquè sigui una evidència que si Arturo Vidal fos titular o el primer canvi del mig del camp del Barça, no hauria denunciat el club per uns presumptes impagaments que, un cop escoltats els uns i els altres i sent benèvols, són com a mínim interpretables i de cap manera motiu de denúncia sinó de negociació en una relació entre empresa i treballador mínimament normal.

És fàcil arribar a la conclusió que Arturo Vidal vol més minuts i tiba la corda per forçar un traspàs. L’Inter, entrenat per Antonio Conte –que ja va dirigir el xilè a la Juventus–, el vol. Vidal ha disposat de 38 minuts per partit i només se n’ha perdut quatre de lliga –d’entre els suplents, és qui més n’ha disputat– i hauria de saber que Valverde hi ha comptat sempre –no com amb Arthur, Aleñà o Rakitic, que han anat entrant i sortint– i que amb el mataroní cedit al Betis la seva quota no pot fer altra cosa que augmentar. Per la suma d’experiència, professionalitat, combativitat i adaptació natural als partits enfangats, el xilè és una peça singular en la plantilla. I en termes d’estratègia de club, desprendre’s d’un jugador que té un rol definit no pot sortir gairebé regalat. Als 32 anys, Vidal no pot ser un il·lús i creure que pot ser titular al Barça o que el deixaran marxar per només 10 o 12 milions. L’estratègia de la denúncia per forçar un traspàs, tant si és seva com dels seus assessors, és una temeritat i una falta de respecte al Camp Nou que tant li fa costat.