De bones inten­ci­ons l’infern n’és ple. Aquest és el pri­mer pecat capi­tal de Qui­que Setién. I avui només par­laré d’ell, perquè si vaig més amunt (direc­tius) o cap avall (juga­dors) no tinc prou dalles per tallar tants caps. Pro­met Setién, com qual­se­vol polític de ter­cera, que l’equip “jugarà bé”. Una cosa, amics meus, és voler i una altra és poder. Ni Cruyff ni Guar­di­ola van pecar, val­gui la redundància, d’una ingenuïtat tan peri­llosa encara que sigui amb una bona fe a prova de bom­bes. Quan va arri­bar Guar­di­ola, i demano perdó als seus ene­mics per haver-lo citat per segona vegada, va dir coses com: “A par­tir d’avui els ser­veis de banda es pres­si­o­na­ran sense excu­ses.” El que pro­me­tia, i podia fer-ho, era un com­promís indes­truc­ti­ble amb la causa, però d’aquest punt iniciàtic a la fase final, això que conei­xem com “jugar bé”, hi havia un recor­re­gut molt cos­te­rut que Setién, que no ha estat mai a la casa, és incapaç ara mateix d’ima­gi­nar, començant per una qüestió que tots ten­dim massa a obli­dar. Jo, tu, ell, nosal­tres, vosal­tres i ells volem “jugar bé”, però al davant hi ha sem­pre un equip que pretén exac­ta­ment el con­trari, que no ho facis. Cap entre­na­dor, i encara menys Setién o fins i tot Xavi Hernández, pot asse­gu­rar una pro­posta estètica del seu pro­jecte que inclo­gui, a més, anar gua­nyant par­tits. Cruyff va revo­lu­ci­o­nar el joc del Barça, però la seva volun­tat d’ena­mo­rar l’afició i gua­nyar títols va aca­bar explo­tant quan no va fer ni una cosa ni l’altra, no per manca de volun­tat sinó perquè les cir­cumstàncies ho van fer impos­si­ble.

Després de Cruyff va ater­rar Rexach, que tenia la mateixa bon­ho­mia que Setién i teòrica­ment el mateix gust fut­bolístic, però el seu lle­gat fut­bolístic és un mar­catge indi­vi­dual a Libe­ro­pou­los. Núñez va fit­xar Rob­son perquè l’anglès el va dei­xar boca­ba­dat en un sopar movent els gots i els coberts sobre la taula expli­cant com han de jugar els equips de fut­bol. Va ser vist i no vist i va venir Van Gaal, un entre­na­dor que, segons Val­dano, havia por­tat a l’Ajax el model de Cruyff a una nova dimensió. L’holandès, cap qua­drat com ell mateix, va ins­tau­rar un règim en què el fut­bol d’atac s’ho havia de men­jar tot, però la política de terra cre­mada que va prac­ti­car va topar con­tra mol­tes de les seves figu­res, fet que va afa­vo­rir almenys l’arri­bada al pri­mer equip pri­mer de Xavi i, més enda­vant, d’Ini­esta. Serra Fer­rer també havia d’ini­ciar una revo­lució però no es va que­dar ni a mig camí. Rijka­ard va acos­tar-se al model de Cruyff, però en la final de la Cham­pi­ons va caure en la temp­tació de dei­xar Ini­esta a la ban­queta. Tito Vila­nova, l’entre­na­dor més guar­di­o­lista del món, també va entre­nar l’equip, però amb els matei­xos juga­dors no va ser capaç d’allar­gar l’hege­mo­nia euro­pea per múlti­ples raons. El Tata, que va rebre Ney­mar de regal de ben­vin­guda, va dir que recu­pe­ra­ria la pressió i que era un ena­mo­rat de Bielsa. Ni una cosa ni l’altra. Luis Enri­que va con­ver­tir el Barça en una màquina de matar en l’inter­canvi de cops, però el “model” començava a no ser recognos­ci­ble. Val­verde havia de por­tar-nos a Ítaca un altre cop, però el nau­fragi estava can­tat feia mesos.