Fa temps que el format actual de la Champions futbolística exigeix revisió. L’Eurolliga de bàsquet ha mostrat el camí, amb una fase regular a doble volta, ara ja amb 18 equips, pletòrica de competitivitat. Però, a les dues propostes que l’associació de clubs (ECA) ha fet a la UEFA, els falta valentia i ambició i els sobra pragmatisme. Cap de les dues va gaire més enllà d’estirar la competició quatre partits més, fins als 17. I és que ara el campió de la Champions ho és havent disputat tan sols 13 partits, una dada que convida a entendre per què els grans entrenadors donen més valor a les lligues domèstiques.

El pragmatisme de l’ECA ve determinat perquè, a diferència del bàsquet, les grans lligues estatals de futbol sí que proporcionen ingressos elevats per la venda dels drets de televisió. L’equilibri és, per tant, més delicat. D’aquí que no es plantegi una Champions amb 30 partits o més. Però plantejar que tot el canvi sigui substituir els vuitens per una lligueta de quatre grups de quatre equips, o bé fer una primera fase amb sis grups de sis equips (36) en lloc de vuit grups de quatre (32, com ara), és tot menys la sacsejada que necessita la competició. Molt poc guany perquè les grans lligues hagin de plantejar-se reduir equips (totes són de 20 excepte la Bundesliga, amb 18) o fins i tot prescindir d’alguna de les múltiples competicions a Anglaterra. Amb un plantejament tan poc ambiciós, la idea d’una superlliga europea alternativa continuarà tenint adeptes.