Fa temps que el for­mat actual de la Cham­pi­ons fut­bolística exi­geix revisió. L’Euro­lliga de bàsquet ha mos­trat el camí, amb una fase regu­lar a doble volta, ara ja amb 18 equips, pletòrica de com­pe­ti­ti­vi­tat. Però, a les dues pro­pos­tes que l’asso­ci­ació de clubs (ECA) ha fet a la UEFA, els falta valen­tia i ambició i els sobra prag­ma­tisme. Cap de les dues va gaire més enllà d’esti­rar la com­pe­tició qua­tre par­tits més, fins als 17. I és que ara el campió de la Cham­pi­ons ho és havent dis­pu­tat tan sols 13 par­tits, una dada que con­vida a enten­dre per què els grans entre­na­dors donen més valor a les lli­gues domèsti­ques.

El prag­ma­tisme de l’ECA ve deter­mi­nat perquè, a diferència del bàsquet, les grans lli­gues esta­tals de fut­bol sí que pro­por­ci­o­nen ingres­sos ele­vats per la venda dels drets de tele­visió. L’equi­li­bri és, per tant, més deli­cat. D’aquí que no es plan­tegi una Cham­pi­ons amb 30 par­tits o més. Però plan­te­jar que tot el canvi sigui subs­ti­tuir els vui­tens per una lli­gueta de qua­tre grups de qua­tre equips, o bé fer una pri­mera fase amb sis grups de sis equips (36) en lloc de vuit grups de qua­tre (32, com ara), és tot menys la sac­se­jada que neces­sita la com­pe­tició. Molt poc guany perquè les grans lli­gues hagin de plan­te­jar-se reduir equips (totes són de 20 excepte la Bun­des­liga, amb 18) o fins i tot pres­cin­dir d’alguna de les múlti­ples com­pe­ti­ci­ons a Angla­terra. Amb un plan­te­ja­ment tan poc ambiciós, la idea d’una super­lliga euro­pea alter­na­tiva con­ti­nuarà tenint adep­tes.